.
No feia fred, només era una nit molla i fosca, després vaig saber que també sola.
Veníem d’aquell acte reivindicatiu que a tu no t’interessava i que a mi no m’havia bellugat: jo hi anava a fer costat al ponent; tu perquè hi era jo, vas dir.
Caminàvem com si no tinguéssim pressa, esquivant a penes els tolls cada vegada més curulls, veient com l’aigua que queia mansa i densa se’ns enfilava enjogassada pels camals dels pantalons. Avançaves tan a prop que el teu paraigua entrava sota el meu i em xopava l’espatlla de regalims. Ningú no rondava carrers, o quasi ningú, només alguna ànima fantasmagòrica s’apressava ran de cases.
Anàvem a menjar alguna cosa, jo només desitjava un lloc sec on poder seure i mirar-nos als ulls, tants dies d’absència, només xerrar, potser fins i tot agafar-nos les mans o reposar la ma al braç de l’altre… només, o tant
Però el local era tancat, un ull cec incrustat a la façana, un forat fosc a la voravia, l’ànim xop de nit i pluja. A l’altra banda del carrer, un fanal càlid il·luminava un banc moll, les fulles taronges enclastades per l’aigua a l’empedrat, un cercle de llum que titil·lava sota la pluja ara més intensament dolorosa. No hi havia res més.
No vas voler valorar opcions i te’n vas anar… i jo vaig continuar caminant desprotegida sota la pluja fins a aturar-me sobre el pont amb vistes al caudal creixent del torrent. I vaig continuar llavors, esquivant els fanals massa blancs dels carrers principals fins a omplir de sorra molla l’entrada de casa
Al whats un sóc a casa, una mica molla, una mica trista… podria haver estat un bon dia.
.
