.
Quan vaig arribar a la vall ella ja hi era,
i tot el que va ocòrrer després,
ja havia succeït…
.
.
(i aquesta és la primera frase d’una història increïble que us he d’anar engrunant….)
Archives for posts with tag: escoladescriptura
Desenganxar els ulls, obrir una escletxa de visió i enfocar a fora va ser un esforç tan dolorós que vaig trigar una eternitat en saber que havia de donar significat a aquelles formes allargassades i fosques que emergien entre les pestanyes. Amb la consciència embotida, la idea de formar part d’un quadre on s’hagués replicat per vuit el personatge de El crit* em va semblar d’una normalitat estranya però gens alarmant. La llum era escassa i donava contorns difosos al fons de l’escena. Em costava mantenir la consciència. I hi havia aquella punxada aguda a l’alçada de la clavícula que concentrava tot el dolor en un punt d’intensitat insuportable.
Belluga les parpelles, sembla que es desperta. Potser no serà tan greu doncs, tot i que quan he vist el llamp esquinçant la vall des de la seva espatlla m’ha semblat entreveure-hi la mort. El grup s’ha neguitejat quan l’hem recollida, inconscient, tan estranya ella que segur que ve de molt lluny. I malgrat el fred i la tensió, malgrat la por que els tenalla el gest, malgrat el cansament que els desploma, s’han obligat a ser generosos i hem transportat aquell cos erm fins aquesta cabana. Fan un bon contrast: d’una banda vuit figures famolenques, fosques, xuclades, silencioses; de l’altra, una dona sola, malferida, lluminosa. Li hem remenat el sac per trobar-li roba eixuta i ens hem repartit una part del seu menjar, el necessitàvem. Jo m’he guardat un parell de saquets de sucre refinat que compto que ens caldran abans de l’alba.
Em vaig tornar a despertar que algú em bellugava. El dolor era tan atroç que no hi havia res més, només sofriment cec. Però la consciència de solitud també s’imposava: estava sola, la meva era una travessa en solitari i m’havia d’espavilar. Aquelles ombres fosques que ara lliscaven davant meu potser eren un anunci d’entrada al purgatori, però l’espatlla em feia tan mal que segur que encara no era morta.
Agafa consciència a estones, el sofriment cisellat en l’expressió del seu rostre. I malgrat tot no gemega, només respira entretallat, contingut. Li descordo el jec de viscosa blanca i li arremango la brusa llima per abastar-li la ferida. És lletja, deu cremar de valent. L’oli d’hipèric que vaig macerar per Sant Joan li farà bé. En xopo el mocador i li aplico com a compresa. Es remou. Obre els ulls, lúcids un instant, i sento la seva mirada grisa entrant-me fins el moll de l’os.
Una dona, la mare, àvia, cuidadora. La vaig veure entre bromes, esguard verd maragda, abocada sobre mi. Els seus dits sobre l’espatlla irradiaven una escalfor guaridora que va afluixar-me el turment. Un miratge, vaig pensar mentre m’adormia, o potser, mentre dolçament em moria.
Quatre homes, dues dones, un avi i un nadó, tots jueus, tots fugitius, tots magres, tots en perill. Malgrat els signes de defalliment, hem de reprendre la marxa abans el temps o qualque patrulla no ens encalci. Ella ara dorm plàcidament, estarà bé aquí fins que jo torni, un cop hagi deixat el grup fora de perill a Tavascan. Em carrego el nadó i sortim a la tarda freda.
(*) El crit (Skrik en noruec) és l’obra més coneguda d’Edvard Munch (1863-1944) – https://ca.wikipedia.org/wiki/El_crit
Concentrada en la paperassa que s’escampa sobre el seu escriptori, la Tresa no s’ha adonat que queia la tarda; tampoc no s’adona de la calor que ja apunta forta tot i que només és finals de juny, ni de la llum esbiaixada que deforma les finestres. Tira línies, guixa, consulta el calendari, rectifica, anota, ratlla…. quadrar les planificacions de tot un curs no és fàcil, i ara ho ha de fer sola.
És quasi fosc que acaba la feina. Aixeca el cap i la llum tímida de les primeres fogueres tremola als vidres de les seves ulleres pulcrissimes. L’enteniment li arriba de cop: Sant Joan, pensa, ja ha passat un any. Cinc segons que canvien una història.
Era l’any passat que la sortida de final de curs dels mestres, aquella que fan per a cohesionar l’equip, els va portar fins a Isil per a viure-hi la genuïna tradició de la festa de Sant Joan al Pirineu. Ho va proposar la Céline, que és filla de la part francesa d’aquelles muntanyes i coneix bé la cultura popular que les envolta: fogueres, curses pel bosc, balls i danses, criatures fantàstiques, propietats de les herbes, creences diverses.
Van xalar de valent. I ben entrada ja la nit, admirats per l’espectacle dels fallaires escampant guspires pel bosc, animats per les cançons al voltant del foc, esperonats pel vi bo amb que van acompanyar els talls d’una coca de crema boníssima, suats pels balls i per l’esforç de carregar tions de llenya per engrandir la flama, van arribar al clímax de la festa: saltar sobre la foguera per allunyar els mals esperits.
La Céline els havia explicat que segons la tradició d’aquelles muntanyes cal recollir un pomet, de farigola les noies i de romaní els nois, per escampar-lo sobre el foc just en el moment de saltar sobre les flames. Aquesta nit, les herbes tenen virtuts màgiques per a la bona sort i la bona fortuna, els deia, i cremar-les sota el salt engrandirà la protecció que proveeixen.
__
La Tresa sabia on trobar farigola, n’havia vist a la tarda quan va sortir a passejar com feia sempre que tenia cabòries. Decidida, va endinsar-se en la nit, va saltar dos marges avall i va flanquejar el tercer cap a l’esquerra
Has vist quina via làctia més espaterrant? Va sorgir de la foscor i li va reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. També va reconèixer la frase, la mateixa d’aquella nit un any enrera a Vall de Núria. Dolorós, el cor se li va desbocar.
– Què hi fas aquí asseguda en la foscor?
– T’esperava, necessito parlar amb tu
La Céline arrossegava deliciosament les erres, va pensar la Tresa, però no volia ni imaginar-se què podia significar aquella declaració.
– Me’n vaig, Tresa
– Qu… que te’n vas? On?
– Muntem un projecte educatiu a l’altra banda d’aquestes muntanyes, les meves muntanyes, ja saps, la meva gent; volem seguir-hi els preceptes de l’escola nova; m’han ofert de liderar-ho.
Ah, era allò. Per un moment la Tresa s’havia imaginat que…. però no, això anava amb barret de directora de l’escola. Va recuperar el control sobre el seu estomac encongit.
– Entenc. Et trobarem a faltar però, l’escola et trobarà a faltar
En un rampell, la Céline la va abraçar. I la Tresa va tenir la sensació de caure, un vertigen infinit. El seu cos encaixava perfecte en l’abraçada de la Céline, com un motlle fet a mida.
Va ser allà, aquells cinc segons de més que va durar aquella abraçada.
Talment una dona d’aigua, la Céline l’atreia irresistiblement, la seduïa fins als límits de la follia, fins a l’oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures.
Amb el primer bes, la Tresa va esbocinar totes les resolucions. I embriagades de nit i farigola, van deixar-se endur pel desig, dolcíssim, fins a indrets on mai no havien estat.
Avui, un any després de tot allò, en la foscor del seu despatx, la Tresa rellegeix la postal que li ha enviat la Céline: una imatge de les llums d’Isil una nit de Sant Joan. En ella li diu que tot va endavant, que treballa molt, que ha viatjat al desert, …que té una filla. Li he posat Greta, escriu, com la Garbo que ens agradava tant. I signa amb un Je t’aime encore. Quietament, la Tresa plora.
.