No és quietud,
és un ajust constant, una tensió ben repartida.
Entre el que soc,
i el que faig.
Entre el que desitjo,
i el que sostinc.
Hi ha dies en què tot sembla sostingut.
I n’hi ha d’altres en què una sola peça desplaçada,
fa vibrar la resta.
L’equilibri perfecte dura poc,
sempre hi ha alguna cosa que es mou:
una paraula que pesa més del compte,
una absència que ocupa massa espai,
una part de mi que creix i empeny les altres.
Però no tot desajust trenca,
a vegades només remou.
I potser remoure és la manera que té la vida
de recordar-me que encara estic en moviment.
No sempre és un error,
a vegades és només un avís.
Potser no és perdre l’equilibri,
potser és aprendre a reajustar.
I per potsers…
potser viure
no és mantenir-se recte,
sinó saber escoltar quan el cos s’inclina.
