Els dies passen ràpid, darrerament.
Tan ràpid que, a estones,
la sensació és que el temps no avança,
sinó que s’escola.
Com l’aigua entre els dits:
intentes retenir-la
i només en queda la humitat,
un rastre breu que desapareix abans que el puguis mirar del tot.
Hi ha moments que voldria aturar,
però han passat ja mentre els pensava.
Paraules que no acabo de dir,
hores que es tanquen suaument darrere meu.
No és exactament pressa.
És una lleugeresa estranya,
com si els dies haguessin après a no pesar.
I jo, mentrestant,
intento fer-los lloc,
recollir-ne alguna cosa abans no s’esvaeixin.
Però se m’escapen.
I potser, en el fons,
no es tracta tant d’atrapar-los,
sinó d’aprendre a notar com passen…