Hi ha etapes a la vida
en què, sense adonar-nos-en,
acabem ocupant llocs que no són del tot nostres.
Llocs de llum directa,
de presència,
de veu que guia i empeny.
I ho fem.
I funciona.
Però hi ha una altra manera d’estar,
més discreta,
més fonda,
més pròpia.
La de sostenir sense ocupar,
d’acompanyar sense dirigir,
de fer créixer els altres des de l’ombra.
Ser lluna.
No per absència,
sinó per essència,
per elecció.
I potser tornar aquí,
ara,
és això.
No és un pas enrere,
és tornar a allò que,
en el fons,
sempre he estat.
I això em dona pau.
