Hi ha coses que sabem fer sense haver-les après mai,
o potser, precisament, perquè ens les han ensenyat a consciència.
Sostenir. Aguantar. Ser fortes.
Arribar fins al final, encara que el camí s’estrenyi.
Però hi ha un altre gest, més petit, més nu,
que no ens van ensenyar.
Allargar la mà.
No per donar, no per sostenir ningú,
sinó per dir —sense dir-ho del tot—
que no podem soles.
I costa.
Perquè demanar té alguna cosa d’intempèrie,
com si en aquell gest s’obrís una veritat
que sempre hem mantingut a ratlla.
I aleshores fem veure que no cal,
que ja hi arribem,
com sempre ho hem fet.
I potser sí.
Però hi ha una manera d’estar al món
que no és només resistir.
Més suau. Més fonda.
On la força no es mesura pel que aguantes,
sinó pel que ets capaç de compartir.
Potser demanar no és deixar de ser forta,
potser és, simplement, deixar de fer-ho sola.
