Hi ha etapes a la vida que no tenen cap esquerda visible.
Tot és a lloc.
Tot funciona.
Tot, fins i tot, podria dir-se que va bé.
I, en canvi,
hi ha una tristesa quieta que s’instal·la sense fer soroll.
Sense motiu clar.
Sense història per explicar.
I això desconcerta.
Perquè no hi ha res a assenyalar,
res a arreglar,
res que justifiqui aquest pes suau que ho travessa tot.
I potser és aquí
on costa més sostenir-se.
Quan no hi ha causa, no hi ha relat.
I sense relat, sembla que tampoc hi hagi permís.
Però sí que n’hi ha.
Perquè no tot el que sentim respon a una raó immediata.
A vegades el cos va més lent,
o més endins,
que la vida que tenim al voltant.
I necessita un altre ritme, un altre espai.
Potser no és tristesa “per alguna cosa”.
Potser és només aquest moment,
un lloc de pas
I el que cal és,
senzillament,
deixar-lo fluir.
