És aquell moment estrany,
quan deixes de mirar-te amb els ulls de sempre.
Passa de sobte.
Et rentes la cara, aixeques la vista cap al mirall,
i allà, molt a prop, sense preparació ni discurs,
apareix una certesa petita:
Ets guapa
No perfecta.
No normativa.
No impecable.
Guapa.
I sorprèn,
perquè ningú no t’havia explicat que això podia arribar així,
sense permís,
sense haver canviat gairebé res.
Només la mirada.
***
El cos ja és una altra història.
Més antiga.
Més aspra.
Hi pesa tot allò après:
les formes correctes, els angles amables, la mida exacta de les coses.
I costa.
Costa mirar-lo sense traduir-lo immediatament en defectes.
Tot i saber que és un bon cos.
Fort.
Fidel.
Viu.
Potser el camí no és estimar-lo de cop.
Potser, primer,
només cal deixar de posar-lo en entredit.
Habitar-lo.
Reconèixer-lo.
Defensar-lo.
Com qui aprèn, lentament,
a ocupar el propi espai sense demanar disculpes.
I mentre, en silenci, gairebé d’amagat,
va creixent una veritat nova.
Secretament,
ara et sents guapa.
