Dissabte hi ha una lluna blava.
Blue moon.
La segona lluna plena dins el mateix mes,
diu l’explicació moderna.
O la tercera de quatre llunes plenes en una mateixa estació,
quan les estacions acostumen a tenir només tres llunes,
diu l’explicació més antiga.
També hi ha qui diu que blue no ve ben bé de blau,
sinó d’una paraula antiga (belewe) que volia dir traïdora.
No sé si és del tot cert,
però m’agrada la idea d’una lluna que enganya una mica el calendari.
Una lluna que fa creure que alguna cosa s’acaba
quan encara en queda una altra.
En qualsevol cas, però,
no serà blava.
Serà una lluna rara, d’a més a més,
com si el cel repetís una paraula.
Com si alguna cosa,
en comptes d’acabar-se quan tocava,
tornés encara una vegada més.
M’agraden aquestes rareses discretes.
Les coses que no semblen extraordinàries
fins que algú t’explica que ho són.
Una lluna que no canvia de color,
però sí de sentit.
Una llum repetida.
Una oportunitat fora de lloc.
Un petit desordre en el calendari.
Potser també hi ha dies així.
Dies que venen després del final.
Paraules que tornen quan ja les crèiem dites.
Persones que apareixen dues vegades en una mateixa vida.
Abraçades que arriben tard,
però arriben.
La lluna blava no fa miracles.
Només penja al cel i ens recorda que,
de vegades,
allò rar no crida.
Només hi és.
I cal aixecar el cap.
