Archives for posts with tag: espai lluna

Dissabte hi ha una lluna blava.

Blue moon.

La segona lluna plena dins el mateix mes,
diu l’explicació moderna.

O la tercera de quatre llunes plenes en una mateixa estació,
quan les estacions acostumen a tenir només tres llunes,
diu l’explicació més antiga.

També hi ha qui diu que blue no ve ben bé de blau,
sinó d’una paraula antiga (belewe) que volia dir traïdora.

No sé si és del tot cert,
però m’agrada la idea d’una lluna que enganya una mica el calendari.

Una lluna que fa creure que alguna cosa s’acaba
quan encara en queda una altra.

En qualsevol cas, però,
no serà blava.

Serà una lluna rara, d’a més a més,
com si el cel repetís una paraula.

Com si alguna cosa,
en comptes d’acabar-se quan tocava,
tornés encara una vegada més.

M’agraden aquestes rareses discretes.

Les coses que no semblen extraordinàries
fins que algú t’explica que ho són.

Una lluna que no canvia de color,
però sí de sentit.

Una llum repetida.
Una oportunitat fora de lloc.
Un petit desordre en el calendari.

Potser també hi ha dies així.

Dies que venen després del final.
Paraules que tornen quan ja les crèiem dites.
Persones que apareixen dues vegades en una mateixa vida.

Abraçades que arriben tard,
però arriben.

La lluna blava no fa miracles.

Només penja al cel i ens recorda que,
de vegades,
allò rar no crida.

Només hi és.

I cal aixecar el cap.

Hi ha coses que tornen quan una casa es buida,
des de molt enrere, vint anys que fan una vida.

Un grapat de fulls amb lletra adolescent,
allà, entre llibres d’una biblioteca que va començar petita, amagats rere els lloms de colors, discrets, sense sobresortir.

Li vaig demanar permís,
jo sabia que escrivia però mai no me les havia deixat llegir, les seves novel·les.

Aquesta narra una història èpica, amb batalles, regnes i un adolescent destinat a salvar-ho tot. Un heroi que, llegint-lo, em recordava molt aquell personatge que jo li havia inventat quan era petit: en Riquet, el petit cavaller de la taula rodona.

I mentre llegia, enmig de l’èpica, va aparèixer ella, una sola dona en tota la història: la mare del protagonista.

Guerrera.
Independent.
Valenta.
Comandant l’exèrcit de la Lluna.

Vaig sentir orgull. I una mena de confirmació que no sé ben bé explicar… una mare potent al costat de l’heroi, trobant-lo, acompanyant-lo.

Vint-i-cinc pàgines, el manuscrit s’acaba a l’inici de la que promet ser la segona gesta, un cop salvat el regne: la mare cau presa i el fill va a salvar-la. 

I aquí s’atura, com una passa que resta en l’aire, que no acaba de ser petjada.

I jo…

No he sentit la necessitat d’imaginar el final.
No m’ha quedat inquietud, només una serenor toba, silent, amable.

Perquè el que tinc avui amb ell no necessita èpica.
No cal salvar-nos.
No cal escriure’ns.

Hi ha històries que van servir per créixer.
I després hi ha la vida, que continua sense espases, però amb complicitat.

I potser, això, és el final que el paper no va arribar a descriure.

En parlava ja el juliol de 2007 aquí mateix, Blue Moon, lluna blava, i anunciava per al desembre de 2009 una segona lluna plena en un mateix mes.

I ho anotava de nou el desembre de 2009, LLuna tricolor, perquè aquella lluna blava coincidia a més, amb un eclipsi parcial de lluna que la feia tricolor: blanca per plena, blava pel calendari, i vermella per l’eclipsi.

Doncs bé, han passat catorze anys des d’aquella darrera lluna blava del 2009 i no n’hi ha hagut cap més (Once in a blue moon, que diuen), desert blau.

Fins ahir, 30 d’agost de 2023, que va tornar.
I ahir al cel, una super lluna blava altiva va remoure de nou alguna cosa a l’univers, i els humors d’aquest lluna de paper, rovellats a còpia de silencis i oblits, van grinyolar fent un primer moviment esforçat que, qui sap, potser….

Avui, recupero el lluna de paper i el que em significa, i hi faig un dibuix matusser, con abans, com sempre, i li regalo el meu batec desentrenat més íntim.

Avui la lluna és blava, és plena, i és meva.

les tasses es trenquen
(com la majoria de les coses, els cors inclosos)
i en aquest fet tan banal, s’hi esmicola el confort d’una quotidianitat,
potser també, s’hi amaga un canvi d’etapa…

i perquè en quedi constància, a dos de novembre de dos mil vint-i-dos

xops de nit i pluja.
No feia fred, només era una nit molla i fosca, després vaig saber que també sola.

Veníem d’aquell acte reivindicatiu que a tu no t’interessava i que a mi no m’havia bellugat: jo hi anava a fer costat al ponent; tu perquè hi era jo, vas dir.

Caminàvem com si no tinguéssim pressa, esquivant a penes els tolls cada vegada més curulls, veient com l’aigua que queia mansa i densa se’ns enfilava enjogassada pels camals dels pantalons. Avançaves tan a prop que el teu paraigua entrava sota el meu i em xopava l’espatlla de regalims. Ningú no rondava carrers, o quasi ningú, només alguna ànima fantasmagòrica s’apressava ran de cases.

Anàvem a menjar alguna cosa, jo només desitjava un lloc sec on poder seure i mirar-nos als ulls, tants dies d’absència, només xerrar, potser fins i tot agafar-nos les mans o reposar la ma al braç de l’altre… només, o tant

Però el local era tancat, un ull cec incrustat a la façana, un forat fosc a la voravia, l’ànim xop de nit i pluja. A l’altra banda del carrer, un fanal càlid il·luminava un banc moll, les fulles taronges enclastades per l’aigua a l’empedrat, un cercle de llum que titil·lava sota la pluja ara més intensament dolorosa. No hi havia res més.

No vas voler valorar opcions i te’n vas anar… i jo vaig continuar caminant desprotegida sota la pluja fins a aturar-me sobre el pont amb vistes al caudal creixent del torrent. I vaig continuar llavors, esquivant els fanals massa blancs dels carrers principals fins a omplir de sorra molla l’entrada de casa

Al whats un sóc a casa, una mica molla, una mica trista… podria haver estat un bon dia.
llunadepaper
.

image
«[…] el temps, el que va a poc a poc i no és francès. El senyor Hamil sovint m’havia dit que el temps venia a poc a poc del desert, amb caravanes de camells, i que no tenia pressa perquè transportava l’eternitat.»

(de «La vida al davant», Romain Gary, pseudònim d’Émile Ajar)
llunadepapr
.

plomes
Si en sabés,
si recordés com s’arrengleren les paraules per a contar una història,
ho escriuria….

tot el que he viscut, tot el que sento, el com ho visc, i els gestos……

«Recordo d’ahir com, ara i adés, la teva ma fregava la meva de manera distreta, com m’agafaves la màniga, com jugaves amb la cremallera del meu jersei…. com miraves (et veia els engranatges rodant sota el front), com somreies (la felicitat, immensa, que ho envaeix tot des de dins)…. vaig sentir que comparties amb mi el moment més màgic de la teva vida»

Planto paper blanc i ho intento…… però se m’escolen les idees entre els pals en negre de les lletres, escampades a gotetes sobre el fons clar, com les llàgrimes, o els regalims de les espelmes….

Veus?
jo puc jugar amb les paraules, arrenglerar-les escrupolosament per què la melodia que formin transmeti un sentiment, o un paisatge, o una sensació….

Son només bocins, esbossos en paper, post-it’s de colors per a recordar una intensitat viscuda; son només paràgrafs que reprodueixen una imatge molt concreta, des de dins, però estantissa….. com l’aigua d’un llac aturat: llisa, calma, metàl·lica sota un raig de sol

… i jo sóc la primera a qui carreguen les narracions amb massa descripció…. una història ha de tenir fil, ha de córrer o fluir, dinamisme, evolució, han de passar coses, i lligar-les de forma que es trenin i es destrenin per anar a un final; una història ha de tenir vida pròpia, i manar l’escriptor, i menar el lector

Jo no en sé, d’escriure històries, només tinc paraules,
i a més son paraules manllevades, de tots els llibres, de totes les històries que he begut i m’assedeguen

només tinc paraules,
i mirades que canvien una vida, i somriures de paper,
com la lluna

20140118-150439.jpg

La imatge: una papallona encerclada en el clot entre dues mans, un aletejar frenètic en l’intent de deslliurar-se de la foscor, les ales fregant els palmells, una carona dolorosa a la punta de la llibertat….

I si… en lloc de ser ma, ets papallona?

papallona-paper

dibuixar,
un desig inhibit tota una vida, un encongir el gest declarant-s’hi poca traça….

ara, noves eines, la mateixa poca traça, uns primers temptejos alliberats

sobre les ones

casa i arbre

també la lluna….

llunadepaper

mmm…… i m’agrada!!

moon_trans
.

Saps què?
Darrerament (o hauria de dir «en els darrers temps», que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot.  Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amigues…. sí que en tinc, encara….
Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar.  I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís.
Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.
Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (això ho va dir finament, ja saps com és, ella)…..  osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!
Has sentit a parlar del «fil de plata de la lluna»? (ai…. ara no et podria assegurar del tot que no fos un terme que em vaig inventar jo….)  Bé, en qualsevol cas, el «fil de plata de la lluna» és aquell fil, invisible i inexplicable, que teixeix complicitats, que t’uneix amb algú d’una manera especial, independentment de què fas o qui ets, molt lligat a la pròpia essència….  Amb tu, el sento, l’he sentit des de sempre…… tu el sents també, oi?
En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….
Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules.
I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest «no ho he fet gaire bé», ni com afrontar-lo…
Com ho faig?

Saps què?

Darrerament (o hauria de dir «en els darrers temps», que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot.  Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amics…. sí que en tinc, encara….

Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar.  I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís. Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.

Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (interessant… i això ho va dir finament, ja saps com és, ella)…..  osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!

Empaquetant el mar

Empaquetant el mar

En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….

Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules.  I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest «no ho he fet gaire bé», ni com afrontar-lo…

moon_trans