(Des de la mare del nuvi)

Bona tarda a tothom!!

Quan em van dir que havia de parlar avui només dos o tres minuts vaig pensar que era impossible: tinc més de trenta anys de material sobre el Bernat!! i uns quants ja també sobre l’Alba.

Així que he decidit no explicar-vos res.

No us explicaré que la primera paraula del Bernat no va ser ni papa ni mama, com tots els nens, la seva va ser Anrrreeeuuu (Andreu, el nom del seu germà gran… i cridat, agafant fort les baranes del llitet, mentre l’altre dormia). Ni que d’adolescent, amb mi discutia per gairebé tot i amb son pare era encantador. Ni que quan sortia de nit, per molt tard que arribés, sempre treia el cap per la porta de la meva habitació per dir-me «mama, ja soc aquí», perquè sabia que així jo llavors dormia tranquil·la. Ni que la primera vegada que va anar al mar de nit, l’endemà vaig trobar petxines a la tauleta.

Bé. Al final sí que us ho he explicat.

Però és que aquestes petites coses ensenyen bastant bé qui és el Bernat: algú molt sensible, encara que sovint ho dissimuli; molt intel·ligent, molt curiós, una mica obsessiu i, sobretot, algú per a qui les persones importen.

***

I llavors va arribar l’Alba. Y entonces llegó Alba.

Nosotros no la conocimos hasta que llegó la pandemia y Bernat nos preguntó si podía venir a confinarse en casa con nosotros.

Dijimos que sí, claro. Y ella también dijo que sí… una mujer valiente, aunque necesitó que le mandáramos una foto de la nevera llena como garantía, todo hay que decirlo.

Y así, una chica a la que apenas conocíamos entró en casa para pasar unas semanas y salió tres meses después convertida en familia.

Y es que hace tiempo que Alba no es solo la chica de Bernat. ¡¡La queremos mucho!! Alba es una mujer valiente, poderosa, independiente, que sabe lo que quiere y que sabe estar al lado de quien quiere sin dejar de ser ella misma. Una gran compañera.

***

Probablement el millor que puc dir avui de vosaltres dos és que, durant aquests anys us hem vist riure, discutir, pensar, cuidar-vos, donar-vos espai, fer-vos preguntes, canviar de país, de casa, de feina… i continuar tenint ganes de fer la vida junts.

Jo no penso donar-vos cap consell sobre el matrimoni. Seria una mica pretensiós pensar que després de tots aquests anys necessiteu que us expliquem avui com us heu d’estimar.

Tampoc us diré allò de que sigueu molt feliços.

No perquè no vulgui que ho sigueu, és clar, sinó perquè, com ja sabeu, la vida no funciona així. Hi haurà moments extraordinaris i moments difícils, dies feliços i dies que no ho seran gens.

El que sí que us desitjo és que, quan arribin uns i altres, continueu fent el que us hem vist fer fins ara: riure, pensar, discutir, cuidar-vos, donar-vos espai i continuar escollint-vos un cop i un altre, cada dia.

I això em permet mirar-vos avui amb molta tranquil·litat.

No sé què us portarà el futur, ningú no ho sap.

Però hi ha una cosa que sí que sé… i és que, Bernat, Alba, heu triat bé.

Per molts anys!!