Hi ha dies que no ens falla el cos. Ens falla el cap.
Jo havia de marxar. Una travessa de dos dies, desnivell, muntanya. M’hi havia apuntat perquè pensava que podia fer-la.
Però el dia abans vaig començar a fer números amb la por:
No he fet prou aquest estiu.
No aguantaré.
M’hauran d’esperar.
No estaré a l’alçada.
I vaig decidir que no podia abans de comprovar-ho.
No vaig arribar a cansar-me. No em van fallar les cames. No vaig haver de girar cua.
Vaig donar al dubte poder de veto i, simplement, no vaig sortir.
Després arriben els missatges dels que hi han anat, les fotos, les històries. I és fàcil pensar: que burra he estat.
Però potser ara no es tracta de castigar-me per no haver-hi anat. Es tracta de recordar què va passar i aprendre’n alguna cosa.
Vaig confondre la por amb una certesa.
I no són el mateix.
L’“em fa por” i el “no puc” s’assemblen molt quan els sents, però són informacions diferents.
La propera vegada potser tornaré a tenir por. Potser tornaré a pensar que no podré, que seré lenta, que algú m’haurà d’esperar.
Però voldria recordar això:
No necessito saber que podré.
Només necessito donar-me l’oportunitat de provar-ho.
I després ja decidiran les cames.
