Hi ha dies que s’acaben abans que no les ganes.
Dies en què tot flueix, en que les hores passen sense adonar-te’n i, quan arriba el moment de marxar, voldries quedar-te una mica més.
O molt més.
Però la vida té els seus horaris, els compromisos, les coses que toca fer.
I ens hi hem acostumat tant que, de vegades, sembla que també hàgim après a posar data a les ganes.
Només que les ganes no en saben, de calendaris.
M’agraden els plans que no estaven previstos. Els que neixen d’un «i si…?» i troben un lloc entre tot allò que ja estava decidit.
De vegades em pregunto quantes coses deixem de viure simplement perquè no les havíem previst…
Potser hauríem de deixar més espai a la improvisació. A les hores que no són de ningú. Als dies que encara no sabem com acabaran.
Perquè hi ha moments que voldríem allargar,
persones amb qui sempre ens falta temps i ganes que no haurien d’haver d’esperar el seu torn.
