.
encara recorda tots els numeros de telèfon de tothom, la mare, fins i tot s’aprèn els nous… i em fa la llista de la compra resseguint mentalment els passadissos del supermercat:
—no anotis l’oli després dels ous, neeenaaa!! que els ous venen després….
#lamare #compresassistides #ente84
.
.
.
la “internet intel·ligent” no contempla que puguem compartir els nostres perfils; així, igual que netflix em recomana tot un sector de pelis d’acció i d’animé, amazon insisteix que m’han d’interessar els compressors i les barbacoes de jardí…
i ni les unes ni les altres, noop!!
.
saps que comença a ploure quan t’espurnegen les ulleres…
llavors, el paisatge es disgrega, líquid, en esferes cada cop més petites que el repeteixen, clònic, fins a fer-lo borrós, il·legible…
gairebé com si ploressis/n….
.
dir que t’agrada escriure
no equival necessàriament
a dir que tens alguna cosa a dir…
i viceversa…
vet aquí el drama
.
l’impossible succeeix constantment,
només t’ho has de creure…
(sentit sense voler, sèrie Lost in Space, versió actual)
.
el silenci és el magma del significat,
el sentit que llavors expressem en el gest, en la mirada, en el somriure, en la llàgrima… o en la paraula
.
ella ens feia imaginar un paisatge infinit, calm, esquitxat de milers d’espurnes titil·lants, energia… i jo descobria llavors que en tinc un munt, d’aquests paisatges, endreçats a la retina: una esplanada silent de neu blanquissima espurnejant sota el sol, un cel fosc de nit puntejat d’una via làctia espaterrant, un espai immens obert sota un cim, un mar en una albada de sucre… paisatges viscuts, tots amb nom propi, infinits, calms, coneguts, compartits…
llavors, quan caminava pel carrer tornant a casa, les volves eren minúscules, i només sabies que eren neu per la ingravidesa que exhibien, vol erràtic sota els fanals de ciutat…
.
.
a la vida, a vegades,
no hi ha bons ni dolents,
només dubtes i inseguretats
.
constato: facebook (i twitter, instagram també, i segurament d’altres xarxes on no hi sóc) em filtra el què HE de veure / llegir / conèixer / saber…
confirmo: si és gratuït, el producte sóc jo
anoto: la majoria de nosaltres ja no generem contingut en aquestes xarxes, ens limitem a reenviar-lo, i cada informació que fa palestra ens arriba reiterada fins la sacietat des de totes les direccions: diaris digitals recurrents, notícies fins a embafar, revistes digitals insistents, imatges patrocinades, sponsoritzats….
pregunto: ens estem convertint en… què?
.
es puja una muntanya de la mateixa manera que es viu una vida,
—diu la Busquets,
o a l’inrevés, es viu la vida igual com es viu la muntanya.
(del llibre «Somni Blanc» de l’Ester Busquets Alibés, un petit gran llibre)
.
