Als graons de pedra del pati, el pensament vola….

i els records s’enfilen entre pedaços de blau,
petits núvols de cotó viatger, que fan l’ullet entre la prunera i la canya…

Aquí, als graons de pedra del pati, penso sovint en tu… i en mi,
però el «tu» que recordo ja no és,
i el meu «mi» s’ha endurit a força de dol i tristesa

Avui, saps?
l’enyor, viatger, fa l’ullet entre la prunera i la canya

M’agrades,
m’agrada estar amb tu, i passejar vora el mar perdent la noció del temps,
compartir allò que no expliquem enlloc i que a mi em fa sentir tant propera a tu….

T’enyoro, saps?
fins i tot quan em perdo en la meva solitud i no enyoro res,
a tu, t’enyor…..

Tu prens cafè i jo xocolota…
… al revés: tu prens xocolata i jo, cafè… i xocolata!!

El Cafè és buit a primera hora de la tarda i hem triat la taula del fons, una tauleta petita de fusta en un racó de la galeria de grans finestres baixes que donen al celobert. Des de sempre, seure davant d’un cafè és un ritual…. tot i que el cafè, dens, amb escuma daurada, només m’agrada a mi.

Potser és l’escenàri, on un dia vam iniciar mitges confidències; potser l’hora quieta; potser el teu pragmatisme de sempre; qui sap si els darrers vapors d’un blanc estupendu amb el dinar…. però la conversa no fa giragonses de prel·ludi obligat. Apuntes directe i tires a matar: vols saber, tens curiositats per saber què sento de debò sota el meu tarannà despreocupat….

…això és Hypatia –penso fluixet-,
i les paraules no poden enfilar-se sinó ho faig sobre paper… o si?

Un platet d’alumini que s’omple de cendra i puntes de cigarreta, el fum que s’enfila quiet des de la nostra taula, el Cafè que s’ha anat omplint de gent i nosaltres de paraules….. Poc a poc, sense mesurar silencis ni mots, et vaig omplint el present de matisos diferents del passat, arrenglero les paraules quasi sense voler, pausades, senzilles, amb l’alliberament que dona airejar la preocupació, soterrada tant de temps sota el control estricte del jo.

Et sorpren, ho sé, ho dius, no t’ho imaginaves….. t’agrada….
Guardaràs el secret, dius, i et crec….

però penso: tu i jo ens coneixiem tant poc…? i m’entristeix….

I se m’acut que interpretem la realitat sempre només sota els nostres paràmetres, que som incapaços de fer un pas enrera i mirar-nos-ho diferent, i buscar-hi l’angle i l’explicació des d’una altra visió del prisma….

“piensa en verde”, penso, i això em fa somriure….

Quan surt la lluna….

… nuesa

i la sensació creixent de que el meu dia a dia té tant de soroll, que ja ni em trobo….

atura’m, si us plau…. vols?