Que què passa quan ajuntes una mare friky amb les possibilitats de la tecnologia??
Doncs això:
Juassssssss,
Archives for category: Uncategorized
eMees
6
- En aquesta casa som com una confederació d’estats: cadascú té vida pròpia però ens agrada trobar-nos per a fer coses junts….
Ho deixa anar sense ni immutar-se, gairebé com a col·lofó de les dues hores llargues d’intimitats abocades sobre una taula amb restes de dinar.
Me’l miro sense dir res: tretze anys llargs que n’aparenten alguns més, el cos fort i flexible (absolutament cuida’t i entrenat), les espatlles altes i amples, la mirada franca, el nas que s’eixampla amb l’adolescència, restes de granets maltractats sobre el front…
- I això és bo? -pregunto amb una punta de malícia-
- I tant -contesta convençut-, puc ser jo mateix però sempre sento que esteu al darrera, recolzant-me… i us ho puc explicar tot!!
- Deu ser bo, doncs….. -somríc-, tot i que tu no expliques mai gaire!!
Obre les mans en un gest de sorpresa, com volent-me recordar tot el que hem compartit fa un moments. I em somriu, aquell somrís ampla i tendre que des de ben petit ha dossificat moltíssim (un nadó que només mirava, ulls grossos i reflexius, com si sempre anés amb les llargues posades)
Té raó. Ell no acostuma a baixar cada dia a la cuina a fer el cafè amb mi quan arribo de la feina, no accepta preguntes ni companyia al seu espai privat, guarda gelosament les seves coses (en un ordre impossible, tot s’ha de dir), es desespera quan no seguim el seu fil….
Però, de tant en tant, apareix a la cuina a l’hora del cafè, o et deixa seure als peus del seu llit quan passes a posar-te el pijama, o ve a seure al teu costat al sofà…. i llavors, saps que vol conversa, consulta a l’oracle de la lluna (que, bàsicament, es limita a escoltar, poques paraules i un cabàs de tendresa).
Ell no ho sap,
malgrat la seva autoestima absolutament indestructible,
però és un encant…..
…. malentès com sa mare!!
Ha passat el temps,
han passat els dies, els mesos, els anys…..
Hem canviat d’escenari i ens hem après nous papers….
il·lusionants….. potser, però en obres distintes,
personatges que no comparteixen l’acció, que ja no son compatibles….
Encara, de tant en tant, intercanviem algunes paraules,
frases tipus que no diuen gran cosa…..
massa temps de silencis densos, massa sentiment contingut, amagat….
El somrís, un t’estimo, van quedar gargotejats en el vent,
esfilagarsats, perduts….
aquella complicitat, la tendresa, son ara ja només tristeses xopes,
un cel sense estrelles…..
Una ruïna,
els ecos apagats d’un camí…. equivocat?
I amb la lluna petita, meticulosa,
ordeno els records per a no sentir-los lluny,
tants dies, tants somnis que es van fent petits….
Ha passat el temps,
han passat els dies, els mesos, els anys…..
… i jo, no he pogut oblidar-te
El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:
“Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrera la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l’alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S’afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons.“
Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:
I encara una altra:
És la primera novel·la, publicada tot just aquest febrer, d’una dona que ha fet causa social donant classes en tallers i aules de literatura, ensenyant, com a ella li varen ensenyar abans, algunes tècniques per tal de perfeccionar l´ús de l´escriptura.
Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món
Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.
Animeu-vos-hi!!
SOLUCIONARI:
Siiissisisisissi, segur que alguns de vosaltres ho heu endevinat: el llibre en qüestió és el de Olor de Colònia, de la Sílvia Alcantara.
Si en voleu saber més, L’Espolsada llibres en fa una bona ressenya: aquí!!
Com cada any, finals de febrer -una tradició ben familiar-,
ens reunim al voltant del pare per a «pujar a buscar el vi«
Ningú no falta a la cita, ningú no la discuteix,
tots aturem les nostres vides (bigarrades) per un dia
Carreguem els garrafons buits als cotxes grossos i enfilem la carretera fins a Selva de Mar (els nostres orígens…. cada cop més llunyans, per cert)
Invariablement, jo vaig al volant del tercer cotxe, la cua -allò de ser «la nena»-
i, invariablement, em meravella la complicitat amb què conduïm, canviant de carril i regulant la velocitat per a portar la caravana com un cuc únic perfectament sincronitzat.
«Pujar a buscar el vi» significa arribar-se fins a casa en Josep i na Teresa, els cosins del pare, maniobrar en aquella cantonada estreta del poble on gairebé no girem, i arribar-nos al seu celler. Carregar cinc-cents litres de vi (o més) i llavors vagarejar pel poble fins a la font (la fónt -que en diuen-), i visitar els familiars cada cop més vellets que encara viuen en cases fresques de pedra vella. Selva de mar és un poble preciós……
I en sortim al migdia altre cop de comitiva, i dinem sempre davant del mar
(el meu mar….)
converses, rialles, el pare satisfet de tenir tota la seva prole (adolescents inclosos!!) al voltant d’una taula; la mare cofoia d’haver-nos pogut reunir tots una any més….
I tornem a casa a descarregar i a omplir les botes del pare, aquelles quatre botes que mimarà tot l’any per a fer reposar un bon vi i convidar-nos qualque festa assenyalada.
Fins l’any vinent………
(si encara hi som tots -diu, baixet, la mare-)
Arribes d’imprevist,
-nosaltres encara immersos en les qüotidianitats feineres-,
la camisa per fora, el macuto en bandolera, els cabells negres i rebels,
t’agrada sorprendre’ns….
I em sedueixes a l’instant, de nou, cada vegada….
Somrius amb aquella franquesa ja adulta, i reparteixes anècdotes i vivències que ja ens son alienes… mires amb picardia i rius, ensenyes seguretat, també tendresa…
I t’asseus al sofà amb la mateixa familiaritat de sempre, com si hi haguessis estat ahir mateix, o fa només una hora….
Jo sec al teu costat, totalment captivada.
Xerrem, deixem pas a la intimitat, m’abraces, t’estimo…..
Avui, ho he sentit amb quasi recança, ja no fas l’olor de casa……..
Però em fas feliç,
sóc feliç perquè sento que tu ets molt feliç….
… i jo, sempre, seré la teva mare
Entre el cel i la terra,
entre la roba i la pell……
espiral………
- Tria un llibre, va, serà el teu regal de Reis…
Em deixes sola i jo rondo llibreria…
miro les taules, també els prestatges, acarono els lloms i les portades d’alguns llibres que conec -vells coneguts que sento part de mi-; n’agafo algún, a vegades per inèrcia, sento el seu pes i el seu aroma, en fullejo algunes pàgines i en llegeixo la contraportada…..
Aixeco el cap i et busco entre les lleixes; ets a l’altra banda de la llibreria, vigilant el teu fill que investiga les joguines. Somric. Penso… com és possible que, fins i tot coneixent-nos tant les nueses, no siguem capaces de triar-nos un llibre una per l’altra i encertar-lo….? Segurament, perquè som d’històries diferents, o anem a tempos distints, o…. ens amaguem alguna cosa…
Llavors, abaixo la vista i el veig: un llibre petit amb aroma de cafè a la portada: El mejor lugar del mundo es aquí mismo. M’agrada…. miro els autors, catalans…. i si hi fos en català….? Faig tres passes i canvio de taula; sí, hi és també en català…. l’és? sembla un altre….
 |
 |
L’he agafat, tot i que no m’agrada ni la portada en català ni la sinopsi de la contraportada….
«Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors amb una imaginació única«.
…. l’he agafat per una sola paraula: «màgia»
I l’he llegit a glopets petits, cada matí entre tres parades de metro, a poc a poc, doblegant els escaires dels fulls ara i adès perquè m’agradarà recollir-ne alguns paràgrafs, algunes imatges…
A mi m’ha captivat….. i, n’estic segura, a tu també t’agradarà
Per a saber-ne més, d’aquesta novel·la, visiteu-ne la web (és preciosa): http://www.elmejorlugardelmundo.com/
