Em dec haver fet gran: puc entendre-ho tot (quin fàstic),
llavors, visc les pèrdues amb resignació, amago ben endins les ferides i faig que tot és tou, amable…. somric
Ben al fons però, els meus cristalls tenen arestes, m’esgarrapen el cor, m’esbocinen l’ànima…. i em prenen l’empenta i la il·lusió
Cada dia és entelat, no espera res
a vegades, ploro…….
“Que siguis molt feliç =;)”, deia la nota……
Ha saltat de la pàgina 50 (més o menys) del llibre que em vas deixar, mentre jo llegia els capítols del final (sobre preparació i tipologia d’examens), congelada devant de l’edifici on al cap d’una hora tindria reunió (la mania d’anar sempre amb massa temps)
Anava plegadeta; l’he recollit de terra sense treure’m els guants, els dits encarcarats….. gairebé m’ha fet plorar ;’)
i fet i fet, potser no era ni per a mi…..
Una mica més amunt de Palamós, S’Alguer,
un antic poblet pescador restaurat, amb casetes apilonades adossades a la costa. I t’atures al revolt, corprèsa, amb la sensació d’haver viatjat no sé si en el temps o en l’espai…..
Era el 14 d’octubre,
una data assenyalada perquè és el meu aniversari…..
i perquè pel meu aniversari acostumo, innegociable, a prendre’m un dia de llibertat
Carrego la motxilla amb el «kit mínim de supervivència» (una mica d’aigua, uns entrepans i alguna cosa per picar, càmera i ulleres de sol… mmm… si no és tant «mínim«, hi poso també unes calcetes ;o)) i surto sense rumb a rondar paisatge.
M’agrada especialment l’Alt Empordà, que barreja sense vergonya el blau més intens del mar amb les pinedes més verdes i els paisatges lunars més escarpats.
Aquest any, el meu far era Palamós (una dèria que tinc amb els fars). I de Palamós, cap al nord, el cami de ronda que serpenteja entre el bosc mediterrani d’arran de mar, retallant les cales més populars però també les més menudes i desertes.
Una mica més amunt de Palamós, S’Alguer, un antic poblet pescador restaurat amb casetes apilonades adossades a la costa. I t’atures al revolt, corprèsa, amb la sensació d’haver viatjat no sé si en el temps o en l’espai…..
Dues cales més amunt (o tres), la Cala d’Es Castell, sense urbanitzar, una platja llarga de dunes blanques, quasi deserta en un dimarts feiner d’octubre… només quasi!!
Fa un dia bonic, tinc bona companyia, el paisatge és bellissim i el temps s’atura…..
I les estacions es succeeixen de forma inexorable…..
M’ha sortit un nòvio a la feina…
És una expressió, no us ho prengueu al peu de la lletra. Vol dir que tinc sobre la taula un oferta boníssima per anar-me’n a un altre lloc a treballar, a construir i a impulsar un projecte il•lusionant….
Tic-tac, i sense adonar-me’n, soc en la tessitura d’haver de decidir. Un altre cop…. Déu, la vida no em reconeix que sóc balança i em costa moltíssim prendre decisions? Em passo les hores perduda intentant sospesar pros i contres, donant-li voltes, marejant-ho…. amb la certesa que m’han donat els anys de que el que vaig posant a la balança no és mai ni tan raonable ni tan asèptic.
Estic bé on treballo, tinc un equip estupendu i una bona posició, també un reconeixement de la feina per part de les persones de la institució (que no de la institució en sí, que és una mica un vaixell perdut a la deriva amb massa capitans sense nord). Hi he establert relacions boniques, molt properes…. Ara, en un consell d’aquells importants, la institució ha decidit que torna a canviar l’estructura (pel poder, ja us ho dic), un altre cop, incidint ben a tocar nostre….. Potser no ens anirà malament però….. és només un «potser».
En una altra banda, m’ofereixen un lloc de cap en una organització que no conec massa (malgrat l’expertesa en el tema que puc aportar-hi). Em donen mans lliures i llibertat d’acció per aixecar un programa com d’altres que ja he conduit i aixecat al llarg del que, potser podríem dir-ne, la meva carrera professional. I un sou considerablement més alt…. No hi conec ningú, només la directora adjunta que vam coincidir en un curs….
Si me’n vaig d’on sóc, deixo una feina per acabar, i un grup…. i em sento com si pengés la gent amb què hem fet pinya; i a ella, la meva cap més directe que comptava amb mi….. Sap que, a canvi d’aquest meu nou nòvio, no pot oferir-me més que confiança….
hi ha tristesa… la hi veig, la tinc, la compartim…
Tinc pocs dies i he de decidir. Els que m’estimen em diuen que he de marxar, és el tren que he de prendre. I si sóc raonable, em sembla que hauria de fer-ho…..
Però jo no acostumo a ser raonable, ni vull ser-ho, no quan he de prendre decisions. Aleshores, cerco el silenci, tanco els ulls i deixo que em flueixi: què sento que he de fer? què em flueix?
Avui però, no aconsegueixo trobar-me el silenci. Fins i tot sense voler-ho, el cap em bull en mil nusos desordenats, mil frases, mil expressions, retalls de converses, una mirada….
Silenci, si us plau. Apagueu els mòbils. Necessito sentir-me…..
Un tren.
I les estacions es succeeixen de forma…. inexorable?
D’aquell dia, en aquell banc ran del port, des de la inconsciència…..
la lluna somrient dalt del cel, els castells de tempesta que s’enfilen al davant
venen canvis, ve soroll…
trencar la seguretat, que es converteix en addicció i ens aborrega,
perdre l’atenció en l’autocontrol estricte que m’exerceixo, i que em consumeix…
el primer indici, conscient i explícit, de recuperació de la rebeldia, de la llibertat, de bellugar-se per instint, de fer córrer la imaginació, de respondre per intuició, de sentir-se potent, de…. de jo, o de mi….
somriure, saltar….
estic a punt….?
….. ho estic
Baixar per les rambles sense intenció, esquivant estàtues pintades en bronze i guiris badocs o perduts,
caminar al teu costat entre la gent, pendent del que em dius, inconscient a tot l’aldarull que ens sacseja el pas,
sentir-te més que no mirar-te, el teu contacte ara i adés al braç per redreçar-me la direcció,
i avançar fins que el paisatge s’eixampla i la marinada ens bat els cabells i els vestits,
fins el pont del maremagnum, triar un banc, sense conciència…
distreure els ulls en els pals dels vaixells que es gronxen sota un cel mig de tempesta, lliscar-los sobre el mar domesticat de ciutat, a estones llantiós, que ens amara la pell de xafogor salabrosa…. xopar-nos de la olor de mar…
xerrar i escoltar-te, somriure, mirar, callar, sentir, somniar, projectar…. estimar
i fer-ho, suau, des de la inconsciència
«… perseguir d’ara endavant els sempre dins els mai, la bellesa en aquest món»
Més o menys, aquesta és la darrera frase d’un llibre que m’ha impactat de debò, i que us recomano de totes-totes: L’elegància de l’eriçó, de la Muriel Barbery.
L’elegància de l’eriçó no és un llibre de lectura fàcil: la gramàtica i la sintaxi en nivells de correcció i de coneixement elevats, podrien abocar-te a la sensació que estàs llegint un assaig…. I de fet ho és, una mena d’assaig que et porta a reflexionar sobre filosofia, sobre gramàtica i sobre psicologia, però ho fa a través d’una història a dues veus molt humana, esquitxant de comèdia les quotidianitats, sense caure en la pedanteria.
La Renée Michel és la portera d’un edifici situat en un dels barris més elegants de París. Els seus veins, burgesos neoconservadors ancorats en un fort esperit classista, no sospiten que aquella portera grassa, lletja, suposadament inculta i propietària d’un gat gras i melindrós, pugui amagar un esperit inquiet i una intel·ligència aguda causa i fruit d’un autoaprenentatge que la porta a devorar la literatura russa (Tolstoi en primera instància), les pel·lícules de Iasuhiro Ozu, la filosofia antiga i vanguardista, els pintors holandesos i altres expressions de l’Art que cap dels seus aristòcrats inquilins ha tastat mai.
En el mateix edifici, la Paloma Jesse, una adolescent superdotada filla d’un alt càrrec socialista, té decidit suïcidar-se en breu davant la futilitat de la vida que porten els adults: com peixets vermells en una peixera petita.
L’arribada d’un nou inquilí a l’edifici, en Kakuro Ozu, japonès, seixantè, culte, amable, reposat, fa que les dues veus de la història entrin en contacte: dues visions del món (tres amb en Kakuro) que es fonen en una sola cuirassa….
«La Sra. Michel té l’elegància de l’eriçó: per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però tinc la intuïció que per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants”
Tots tenim una cuirassa,
potser aquest, doncs, sigui una mica el nostre llibre…!!?
En un dia com avui, de fa 18 anys, em van donar el títol de mare….
bé, «donar» és una manera de dir… avui fa exactament 18 anys que sóc mare!!! (vegeu-ne la història a un univers petit)
Aquests dies previs han estat dies de molta emoció…. d’amagat i arremangats fins els colzes, hem estat removent casa i ordinadors per a recopilar una petita història de 18 anys en imatges i testimonis: fotografies de tots els tamanys amb totes les edats, les cartes del pirata Nil que l’escrivia quan no volia aprendre a llegir, la colecció de pins -inclosos el Kobi i la Blancaneus amb els set nanets arrenglerats-, les disfresses, les entrades de Legoland, la carta de Howards que li va arribar el dia del seu 11è aniversari… moments congelats i somriures de paper, però que contenen el batec de tota una vida de complicitats i de tendresa.
Avui, aquell nadó que arribava molt menudet i encara per acabar, aquella personeta que ens va despertar la més gran de les angoixes i també la més gran de les il·lusions, és ja un xicotarro guapíssim, i una persona excel·lent. Vegeu-lo al costat del seu germà petit… una altra perla també!! ;o))
I quan el miro (d’amagat també, que ja no es deixa gaire), penso que no ho hem fet tan malament….
Avui fa 18 anys,
i ha estat, és, la més gran de les aventures apassionants!!
Ahir, nit, des del mateix pati de casa, vam poder gaudir de l’eclipsi parcial de lluna que ens havien programat com a activitat lúdica d’aquestes vacances.
L’eclipsi començava sobre quarts de deu del vespre per arribar al seu punt més àlgid (un 81% d’ombra) sobre les 11:10h de la nit. Llavors, lentament, l’ombra s’anà retirant fins el darrer contacte; deurien ser sobre quarts de dues…
L’eclipsi ens permeté de veure tots els tons i tots els matisos, totes les coloracions ataronjades que anava agafant el satel·lit penjat dalt d’una nit amb només algunes boires esfilagarssades.
I càmera sobre trípode, la vam anar seguint a intervals petits, fent prediccions sobre per on es retiraria l’ombra o senzillament embadalits del pas impertèrrit de la lluna senyora entre les nuvolades escadusseres que l’embolcallaven ara i adés.
En vam fer algunes fotos, és clar, per arribar a aquesta imatge neta de quarts d’onze:
La lluna, ingràvida, màgica…….
Vaig esperar que sortís en català perquè era un Anna Gavaldà, i jo, l’Anna Gavaldà l’he gaudida sempre en català… de la ma d’en Xavier Garcia Muniesa que, a vegades l’encerta i d’altres no tant, però que sap conservar-hi tota la tendresa…
I vaig arribar a la meitat del llibre només perquè era un Anna Gavaldà; em sóc fidel i m’obligava a seguir llegint, pàgina rera pàgina, aquella prosa sanglotada de frases incompletes i inconnexes, de retalls d’història sense fil, aquell desgavell de narrativa que, i només en acabar el llibre me n’he adonat, reflexa el mateix caos de sentiment que viu el protagonista a l’inici del relat…
… un caos que, d’alguna manera, se m’assemblaria:
«una vegada vaig estimar algú amb bogeria, i la resta de la meva vida me l’he passat treballant per oblidar-la, i he treballat tant i tant bé que m’he perdut en el camí»
Llavors, en algún punt de la nit, la prosa toca fons i remunta en la veu d’una dona sparki (Brillant?, Divertida?, Radiant? Dinamita? Xampany, potser….) que barreja l’anglès i el francès -el català, en el meu cas- per recollir les engrunes de la seva vida dins la nit tèbia d’una granja bulliciosa i destartalada.
I amb la prosa que s’enfila, torna el pols de l’Anna Gavaldà, deliciós….
i amb la Kate, el Charles pacifica les llums i les ombres i remunta també…
La ressenya en diu:
«Tendra i plena d’humor, El consol és, en essència, una història d’amor. Un tractat de l’arquitectura interior i de les emocions sobre les quals es pot construir i donar sentit a la vida»
I jo en marco algunes frases amb plecs petits a la vora de les pàgines, algunes reflexions que faria meves i d’altres que em bufetegen….
…. algun dia, ho hauria d’escriure
