.
a la vida, a vegades,
no hi ha bons ni dolents,
només dubtes i inseguretats
.
constato: facebook (i twitter, instagram també, i segurament d’altres xarxes on no hi sóc) em filtra el què HE de veure / llegir / conèixer / saber…
confirmo: si és gratuït, el producte sóc jo
anoto: la majoria de nosaltres ja no generem contingut en aquestes xarxes, ens limitem a reenviar-lo, i cada informació que fa palestra ens arriba reiterada fins la sacietat des de totes les direccions: diaris digitals recurrents, notícies fins a embafar, revistes digitals insistents, imatges patrocinades, sponsoritzats….
pregunto: ens estem convertint en… què?
.
es puja una muntanya de la mateixa manera que es viu una vida,
—diu la Busquets,
o a l’inrevés, es viu la vida igual com es viu la muntanya.
(del llibre «Somni Blanc» de l’Ester Busquets Alibés, un petit gran llibre)
.
a diferencia de la lluna, sóc inconstant, i potser com la lluna, responc a marees…
[…]
i el temps, com a únic recurs finit no renovable….
[aquestes son la primera i la darrera frase de la meva contribució a la Trobada virtual de blocaires del Roda el món i torna al bloc; us animo a que el visiteu i participeu en la bonica iniciativa que s’hi proposa]
.
«Un llibre és un lloc segur on es pot pensar sobre coses que no són necessàriament segures»
Anne Michaels
.
els dissabtes son aquells dies meravellosos en que puc fer coincidir els meus exercicis matinals amb el despertar dels ocells, mitja hora de rabiosa piuladissa desbordada mentre creix la llum sobre la fosca, el dringar alegre d’un nou dia que comença mentre jo saludo al sol, desperto el meu cos i aquieto la ment per encarar la vida…
.
en zeros i uns:
diuen els experts —i segurament ho endevinen, que les nostres ‘personalitats online‘ son versions millorades de nosaltres mateixos
.
diuen que el temps només corre quan hi vas a la contra….
diuen que a la vida paguem preus molt alts per no estar atents a l’inesperat… per no estar atents a la vida, en definitiva
atents a la vida…
.
(fullejant ‘Nuestra casa en el árbol’, de la Lea Vélez)
tornen del camp; tu ets el marit de la Remei? li diu la nova veïna tot acceptant amb familiaritat les festes de la Kira, no ens coneixem encara, afegeix com per tranquil·litzar-lo, però tenim una amiga en comú
mmmm…. m’agrada, em sembla que hauré de trobar el moment de fer bon veïnatge
.
quan la solitud és l’art de saber estar amb tu mateix… 
«Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar, indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas!»
(Pablo Neruda)
.