Hi ha etapes a la vida que no tenen cap esquerda visible.

Tot és a lloc.
Tot funciona.
Tot, fins i tot, podria dir-se que va bé.

I, en canvi,
hi ha una tristesa quieta que s’instal·la sense fer soroll.

Sense motiu clar.
Sense història per explicar.

I això desconcerta.

Perquè no hi ha res a assenyalar,
res a arreglar,
res que justifiqui aquest pes suau que ho travessa tot.

I potser és aquí
on costa més sostenir-se.

Quan no hi ha causa, no hi ha relat.
I sense relat, sembla que tampoc hi hagi permís.

Però sí que n’hi ha.

Perquè no tot el que sentim respon a una raó immediata.

A vegades el cos va més lent,
o més endins,
que la vida que tenim al voltant.

I necessita un altre ritme, un altre espai.

Potser no és tristesa “per alguna cosa”.

Potser és només aquest moment,
un lloc de pas

I el que cal és,
senzillament,
deixar-lo fluir.

Hi ha coses que sabem fer sense haver-les après mai,
o potser, precisament, perquè ens les han ensenyat a consciència.

Sostenir. Aguantar. Ser fortes.
Arribar fins al final, encara que el camí s’estrenyi.

Però hi ha un altre gest, més petit, més nu,
que no ens van ensenyar.

Allargar la mà.

No per donar, no per sostenir ningú,
sinó per dir —sense dir-ho del tot—
que no podem soles.

I costa.

Perquè demanar té alguna cosa d’intempèrie,
com si en aquell gest s’obrís una veritat
que sempre hem mantingut a ratlla.

I aleshores fem veure que no cal,
que ja hi arribem,
com sempre ho hem fet.

I potser sí.

Però hi ha una manera d’estar al món
que no és només resistir.

Més suau. Més fonda.

On la força no es mesura pel que aguantes,
sinó pel que ets capaç de compartir.

Potser demanar no és deixar de ser forta,
potser és, simplement, deixar de fer-ho sola.

Hi ha etapes a la vida
en què, sense adonar-nos-en,
acabem ocupant llocs que no són del tot nostres.

Llocs de llum directa,
de presència,
de veu que guia i empeny.

I ho fem.
I funciona.

Però hi ha una altra manera d’estar,
més discreta,
més fonda,
més pròpia.

La de sostenir sense ocupar,
d’acompanyar sense dirigir,
de fer créixer els altres des de l’ombra.

Ser lluna.

No per absència,
sinó per essència,
per elecció.

I potser tornar aquí,
ara,
és això.

No és un pas enrere,
és tornar a allò que,
en el fons,
sempre he estat.

I això em dona pau.

Durant anys,
treballes amb persones
amb qui sembla que comparteixes alguna cosa més que professionalitat.

Converses de passadís,
cafès a mig matí,
decisions,
complicitats petites.

Alguna cosa més que feina,
una mena de comunitat discreta.
Vida quotidiana.

Fins que un dia canvies de lloc.
Deixes de ser al mateix organigrama.

I gairebé sense soroll,
sense transició,
aquelles relacions desapareixen.

No hi ha conflicte,
només silenci.

Tu encara escrius, proposes un cafè,
intentes mantenir el fil.

Però sovint ja no hi ha lloc.
Persones amb qui havies compartit anys
es dissolen de la teva vida.

I aleshores ho entens:
que hi ha vincles que semblen personals
però en realitat,
només són institucionals.

Hi ha persones que viuen sostenint el pes dels altres.

Compensen.
Ajusten.
Intueixen el conflicte abans que aparegui
i el desactiven amb una frase justa,
amb una renúncia mínima,
amb un silenci oportú.

No és feblesa.
Ho fan perquè saben llegir l’ambient,
perquè creuen que la pau és un bé fràgil.

Amb els anys,
aquesta habilitat es converteix en identitat, en caràcter:
ser equitativa, ser prudent, ser qui no desestabilitza.

Fins que un dia, amb el pes de tota una vida,
mirant distretament endins,
s’insinua una pregunta que no té a veure amb l’harmonia, sinó amb el desig.

Una pregunta que mai no s’havia formulat del tot:
què vull jo, si deixo de calcular l’impacte sobre els altres?

No què és sensat.
No què evitarà tensions.
Sinó què pesa a dins?

Potser madurar, al final, no és evitar que la balança s’inclini.

És atrevir-se a deixar que s’inclini cap a una mateixa.