l’impossible succeeix constantment,
només t’ho has de creure…
(sentit sense voler, sèrie Lost in Space, versió actual)
.
Archives for posts with tag: reflexionspetites
creure
1
el silenci és el magma del significat,
el sentit que llavors expressem en el gest, en la mirada, en el somriure, en la llàgrima… o en la paraula
.
constato: facebook (i twitter, instagram també, i segurament d’altres xarxes on no hi sóc) em filtra el què HE de veure / llegir / conèixer / saber…
confirmo: si és gratuït, el producte sóc jo
anoto: la majoria de nosaltres ja no generem contingut en aquestes xarxes, ens limitem a reenviar-lo, i cada informació que fa palestra ens arriba reiterada fins la sacietat des de totes les direccions: diaris digitals recurrents, notícies fins a embafar, revistes digitals insistents, imatges patrocinades, sponsoritzats….
pregunto: ens estem convertint en… què?
.
en zeros i uns:
diuen els experts —i segurament ho endevinen, que les nostres ‘personalitats online‘ son versions millorades de nosaltres mateixos
.
diuen que el temps només corre quan hi vas a la contra….
diuen que a la vida paguem preus molt alts per no estar atents a l’inesperat… per no estar atents a la vida, en definitiva
atents a la vida…
.
(fullejant ‘Nuestra casa en el árbol’, de la Lea Vélez)
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses, saber on vas sense controlar-ho tot a cada moment, refiar-te ulls clucs de tu mateix….
deu ser això, la maduresa?
.
a la perruqueria, una de les àvies em fa notar que, a diferència d’elles, jo no vinc a la ‘pentinadora’, perquè després de tenyir, rentar, tallar i metxes de colors, sóc jo qui m’acabo pentinant abans de marxar; cap glamour doncs
.
viatjava sempre pels plecs del mapa, rutes de camins esborrats a força de desar-los, línies difoses sobre els estrips del paper….
només així s’assegurava que ningú no pugués seguir-li les passes, i que tots els paisatges fossin sempre de redescoberta
.
El verb equivocar-se no té temps present (o no n’hauria de tenir). Mai no ens equivoquem sinó quan ja ha passat, que llavors pensem que, potser, vam equivocar-nos…
Però equivocar-se és cruïlla, i mai no podem saber què hauria passat si haguéssim pres un altre camí; llavors, potser l’equivocació hauria estat… només diferent…?
En aquell moment però, quan es pren la decisió, amb els condicionants, amb el sentiment, amb la raó, amb la intuïció o la bogeria, la tria sempre és encertada.
So, let’s your soul be your pilot
.
pujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…
ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….
i els vam retrobar al cim, el Puigmal, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba
i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat
i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
.
(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)