d’efemèrides personal: avui fa nou anys que vaig deixar de fumar, una de les millors coses que he fet a la vida…
.
#nofumeu #nocomenceuafumar
.
Archives for category: Lluna
fum
2
aquestes escapades a Girona per dinar amb ell tenen sempre un no se què de dolenteria, trobades preservades i esgarrapades al dia a dia, un ull calm al centre de la tempesta, dues hores de la complicitat més absoluta, talment fóssim la mateixa matèria, continuïtat l’un de l’altre….
.
.
.
sobre on son els colors…..
(allò de la vida és una actitud i/o tot és dins nosaltres mateixos)
#avuiemvabé #sócenaquestalínia
.
amb la kira sortim ben d’hora, ben d’hora
.
a punta de dia quan tot just clareja, ella puja a despertar-me demanant la seva primera sortida al balcó; surt ufana fent veure que controla el carrer, tot i que tots sabem que quasi no s’hi veu d’un ull i té cataractes a l’altre.
s’hi està fins que, un cop dutxada i vestida amb el xandall de rigor (jo en xandall, ella sempre va descalça), sortim a passejar la fresca
al camp no hi aneu, va dir el Cesc, que hi ha massa espigues…. a la que obro la porta del barri però, ella, la velleta sorda, la gossa centenària que li diuen els meus fills, surt rabent direcció al camp
la crido, xiulo (el xiulet es veu que el sent), torno a cridar-la, per a què em miri només, per ensenyar-li amb el gest que anem cap a l’altre cantó…. però ella no mira, trota fent cas omís a la seva artrosi medicada direcció al camp
llavors corro, potser no em sent, penso, corro fins a abastar-la per tocar-li l’esquena, que sàpiga que li vull dir quelcom, i ho faig, la toco suau per no espantar-la, com s’espanta a casa amb l’imprevist del contacte… però ara, al matí, el contacte la fa córrer encara més, lluny de mi, direcció al camp
allà les espigues son altes i molles, el caminet que hi han dibuixat els passejants de gossos a força de resseguir-lo cada matí, llisca de fang…
allà ella trasteja feliç, ensuma ara una espiga, ara una herba, ara una flor, entoma sol…. trota petit i curt, com un somriure rialler, acompassat amb la piuladissa rabiosa i enjogassada dels ocells en aquesta primera hora de fresca
de tant en tant, es gira per assegurar que jo també hi vaig….
després, quan s’assequi, penso, la casa serà una platja de sorra fina i espigues
però tan se val, el que val, de fet, és l’ara
.
Una família és com un ésser viu, un sistema sensible i canviant que batega i s’adapta al medi a la recerca de l’equilibri. I, com a individu, passa per diferents etapes vitals, ningú n’és immune…
Diuen els experts que quan els fills se’n van de casa, apareix, gairebé sense excepció, en major o menor mesura, una sensació de carència i de solitud. Ells en diuen síndrome del niu buit.
Potser podriem pensar que com a pares moderns que som i tenint una vida pròpia, uns estudis, uns hobbies… i mantenint malgrat tot amb els fills una relació de proximitat, el síndrome no ens afectaria. A mi? Au va, i què més!! Au va? doncs, ves per on que … va, i passa.
És clar que deu ser en la vessant més light atès que som pares amb molts recursos per afrontar aquest nou panorama i… I és evident que encara que el niu quedi buit físicament, no queda buit d’emocions i….
I bla bla bla. I punyeta, com costa!!
.
.
i amb un cafè, enceto el que diuen que és el darrer dia de l’any… un any on he evolucionat a petits canvis, a glopets, els cabells blancs, el tallat curt, el tattoo, aquest feréstec creixent que em surt de molt endins i que em fa escabetxinar relacions, solitud, un projecte de professionalitat a la feina, un màster que m’omple massa les hores i no tot és aprenentatge, massa feina i poca generositat, un context extern que m’indigna i em desespera, ….
2018 des de dins, en definitiva…
mmmm… potser ara hauria de fer una d’aquelles llistes absurdes per al nou any… o sumar-me a alguna de les que m’agraden…. aquesta, per exemple:
1. Fer de respecte la paraula de l’any.
2. Començar respectant el temps propi.
3. Anar a les batalles justes.
4. Utilitzar la xarxa per aprendre.
5. Aprendre sense xarxa.
6. Creure que la veritat és abastable.
7. Lluitar per publicar la veritat com si ens hi anés la vida (sabent que ens hi va).
8. Militar només en l’ofici del periodisme.
9. Posar un mur infranquejable entre els fets i l’opinió.
10. Prohibir enganyar-se.
11. Honorar amb els nostres mots els que van lluitar abans contra els feixismes.
12. Escoltar.
13. Fugir de buscar l’aprovació del cor grec.
14. Canviar d’opinió.
15. Dubtar sense por.
16. Desconfiar de les unanimitats.
17. Afrontar la incertesa amb l’alegria del desafiament.
18. Trobar-li alguna gràcia a la muntanya russa.
19. Posar-se en la pell d’aquells que no entens.
20. Triar els amics amb intel·ligència.
21. Allunyar-se dels que donen lliçons.
22. Plorar de riure.
23. Ballar en l’obscuritat.
24. Veure el mar cada dia (d’acord, cada setmana).
25. Mirar arbres (no, no cal abraçar-los).
26. Saber quan arriben les carxofes i els pèsols.
27. Planificar el dia sense teletransportació.
28. Planificar la setmana.
29. Desfer-se de la meitat dels objectes inútils.
30. Ser capaç de preveure les vacances i comprar bitllets amb antelació.
31. Sortir més del diari.
32. Felicitar més.
33. No buscar l’aprovació (n’hi ha que mai no aproven a ningú).
34. Suportar estoicament els silencis de l’Alzheimer.
35. Confiar.
36. Córrer, córrer i córrer. Caminar, caminar i caminar
37. No pactar amb l’estupidesa.
38. Permetre els errors.
39.Trasplantar Aconseguir que el bonsai sobrevisqui.
40. Portar el gos a la platja.
41. No donar-li fuet.
42. Tenir omnipresent l’escala humana.
43. Aixecar-se, espolsar-se i continuar.
44. Arribar a algun concert.
45. Escriure i llegir més.
46. Ordenar abans que les piles siguin inestables.
47. Callar.
48. No fer copiar llistes absurdes.
*(no és meva, ja us ho he dit, de l’Ester Vera al Diari ARA, Les bones intencions i l’infern.)
potser al 2019 doncs….
.
.
.
si t’apartes del camí, pots descobrir petits racons absolutament màgics…
.
… a la muntanya i a la vida
.
La llegenda de la papallona blava
Conta aquesta llegenda oriental, que fa molts anys, un home va enviudar i va quedar a càrrec de les seves dues filles petites.
Les dues nenes eren molt curioses i intel·ligents, i sempre tenien ànsies d’aprendre. Constantment feien preguntes al seu pare per satisfer la seva fam de voler saber. De vegades, el seu pare podia respondre-les sàviament, però d’altres, i cada vegada més sovint, no sabia donar-los una resposta correcta o que convencés les petites.
Veient la inquietud de les dues nenes, va decidir enviar-les de vacances a conviure i aprendre amb un savi, el qual vivia a la part alta d’un turó. El savi era capaç de respondre a totes les preguntes que les petites li plantejaven, sense ni tan sols dubtar.
No obstant això, les dues germanes van decidir posar-li un parany al savi, per mesurar la seva saviesa.
Una nit, totes dues van començar a idear un pla: proposar-li al savi una pregunta que aquest no fos capaç de respondre.
– Com podrem enganyar al savi? quina pregunta podríem fer-li que no sigui capaç de respondre? – va preguntar la germana petita a la més gran.
– Espera’t aquí, de seguida t’ho ensenyo, li va dir la gran.
La germana gran va sortir a la muntanya i va tornar al cap d’una hora. Tenia el seu davantal tancat a manera de sac, amagant alguna cosa.
– Què hi tens, aquí? – va preguntar la germana petita.
La germana gran va posar la seva mà al davantal i li va mostrar a la nena una bonica papallona blava.
– Quina bellesa! què faràs amb ella?
– Aquesta serà la nostra arma per fer la pregunta trampa al mestre. L’anirem a buscar i m’amagaré aquesta papallona a la mà. Llavors li preguntaré al savi si la papallona que està a la meva mà està viva o morta. Si ell respon que està viva, estrenyeré la meva mà i la mataré. Si respon que està morta, la deixaré lliure. Per tant, contesti el que contesti, la seva resposta serà sempre errònia.
Acceptant la proposta de la germana gran, les nenes van anar a buscar el savi.
-Savi -va dir la més gran, podria indicar-nos si la papallona que porto a la mà és viva o és morta?
El savi, amb un somriure, li va contestar:
– Depèn de tu, ella és a les teves mans.
___________________
L’aprenentatge de la llegenda: el nostre present i el nostre futur son únicament a les nostres mans; ningú altre n’és responsable. Si alguna cosa perdem o si alguna cosa aconseguim, nosaltres en som els únics responsables.
La papallona blava és la nostra vida. És a les nostres mans el que en volguem fer.
.
#lavidaenblau #contesillegendes