i l’endemà costa recuperar l’albada
#06gener2020 #mare
.
Archives for category: Lluna
l’he trobada tan bonica, aquesta imatge….
“Una tarde, a finales de agosto, cuando las aves havian comenzado su migración, vi a una de ellas completamente sola. Había perdido a su bandada. Con todo, seguía su viaje en el cielo solitario. Llevaba la dirección en su interior.”
(Otra vida por vivir, Theodor Kallifatides)
.
avui és Sant Delfí, el primer que passem sense tu….
com cada any, ens trobarem igualment al vespre i farem un àpat cuidat i rialler, com si hi fossis, feliços de recordar-te
.
No feia fred, només era una nit molla i fosca, després vaig saber que també sola.
Veníem d’aquell acte reivindicatiu que a tu no t’interessava i que a mi no m’havia bellugat: jo hi anava a fer costat al ponent; tu perquè hi era jo, vas dir.
Caminàvem com si no tinguéssim pressa, esquivant a penes els tolls cada vegada més curulls, veient com l’aigua que queia mansa i densa se’ns enfilava enjogassada pels camals dels pantalons. Avançaves tan a prop que el teu paraigua entrava sota el meu i em xopava l’espatlla de regalims. Ningú no rondava carrers, o quasi ningú, només alguna ànima fantasmagòrica s’apressava ran de cases.
Anàvem a menjar alguna cosa, jo només desitjava un lloc sec on poder seure i mirar-nos als ulls, tants dies d’absència, només xerrar, potser fins i tot agafar-nos les mans o reposar la ma al braç de l’altre… només, o tant
Però el local era tancat, un ull cec incrustat a la façana, un forat fosc a la voravia, l’ànim xop de nit i pluja. A l’altra banda del carrer, un fanal càlid il·luminava un banc moll, les fulles taronges enclastades per l’aigua a l’empedrat, un cercle de llum que titil·lava sota la pluja ara més intensament dolorosa. No hi havia res més.
No vas voler valorar opcions i te’n vas anar… i jo vaig continuar caminant desprotegida sota la pluja fins a aturar-me sobre el pont amb vistes al caudal creixent del torrent. I vaig continuar llavors, esquivant els fanals massa blancs dels carrers principals fins a omplir de sorra molla l’entrada de casa
Al whats un sóc a casa, una mica molla, una mica trista… podria haver estat un bon dia.
.
m’escriu, concís, el mar sempre em recorda a tu, em diu, amb una icona d’un petó i una fotografia d’un poblet de costa, nit, el mar negre embravit amb onades de cresta blanca llepant dòcil les primeres cases…és ell, i tot i que el conec des de les entranyes, m’agafa per sorpresa…. tot el que significa, el que transmet…. em desfaig
.
«En les profunditats de l’hivern finalment vaig aprendre que en el meu interior habitava un estiu invencible», Albert Camus
.
avui sopem a casa, la mare flipa, demanem 10 pizzes al passodecuinar (per l’internet, ho demaneu? i ja ho pagueu?), xafarranxo al menjador movent i ampliant la taula grossa fins a creuar-la entre butaques, la tauleta baixa arraconada, cadires del pati per completar els seients, els nois (que avui han vingut tots) fent gresca, begudes amb gots de festa de colors, pizzes bigarrades que es comparteixen alegrement, i llavors negociació per anar a buscar gelats, gustos barrejats i estranys, tarrines per a tots, i riures i converses i animalades, i ella allà al mig, menuda, amb el seu pentinat de perruqueria i el seu sonotone escoltant els nois que parlen de programació i de viatges estranys….
.
se’ns fa tan extrany que no hi siguis…
adéu, kira bonica, sempre et durem al cor…. 😢
.
Se’ns fa extrany que no hi siguis.
Ens hem instal·lat en una mena d’impàs que preveu que tornaràs, com si fossin unes vacances. I intentem assumir totes les responsabilitats que ens han caigut al damunt com una manera de tenir el cap ocupat per no aturar-nos en la consciència.
La mare ha baixat a viure a casa, al poble. Pensàvem que seria una adaptació progressiva però el primer dia que va venir ja es va quedar. Aparenta tranquil·litat, se la veu serena, ens ensenya moltes ganes d’adaptar-se i tirar endavant, s’hi obliga, no vol molestar, diu…. i jo la miro i em pregunto si aquesta impostura petarà algun dia o, per contra, aquest seu mecanisme de defensa la salvarà.
Aquest mati, quatre dies després de l’enterrament i mentre la casa encara dorm, sento que la tristesa m’està encalçant de nou. L’havia deixat enrera perquè necessitava ser forta, per a tothom, i ara que les coses sembla que s’asserenen, torna a fer-me companyia. Potser a la mare li passarà el mateix….
Et recordo allà al sofà, fràgil els darrers dies, amb aquella necessitat nova de tocar-nos (no eres home de contacte), de somriure, de ser aprop o de quedar-te, la teva mirada de saber què venia sense voler saber-ho, o ensenyar-ho, el gest de dolor quan t’assenyalaves el pit, l’angoixa de no capturar prou aire….
I em ve al cap la imatge del teu darrer minut, el nostre darrer minut, teu i meu, com si fos una pel·licula a càmera lenta, que jo entrava a l’habitació i tu em reconeixies i em demanaves…. i te n’anàves llavors des de la meva abraçada deixant-nos aquella pau, extranya, però pau en definitiva, que ens deixava tranquils però desconcertats, incrèduls, buits
Ho vam fer bé llavors, tot el protocol i el procediment que la mare va triar per a tu, per vosaltres, un cami que algun dia barrejarà les vostres cendres en aquell tros de terra on vau construir-hi la vida
Els detalls també, la caixa senzilla de fusta, el recordatori amb un poema del Martí i Pol que no sortia al catàleg, les flors senzilles, l’Halleluja del Cohen a la missa (com ens va fer plorar a tots), el capellà que havia preguntat i et descrivia com un gran professional, un home enèrgic i amb gran sentit del deure, i tota la gent que sentia que te n’anessis i els que no tant però també venien
Ens haviem acomiadat tu i jo sols al tanatori (estic segura que també hi eres, més enllà de la caixa o el teu cos fred), quan finalment em vaig permetre plorar-ho tot, sola, sense contenció, fins que va venir ell a buscar-me, que em coneix, a fer-me costat com està fent en tot aquest camí amarg i dur…
Vaig voler venir al crematori, vam venir només amb ell, i em va agradar perquè no volia que hi anessis sol, i no volia imaginar-m’ho. Vaig pensar que t’haurien agradat aquells carrers solemnes del cementiri de Montjuic on hi passavem lentament amb el cotxe, o veure el darrer foc corall preciós sota el taüt, vaig sentir després que tot plegat havia estat un comiat bonic, net, elegant, que haviem fet les coses bé
Em vaig endur les flors a casa i n’he posat a assecar algunes, un clavell blanc net que ja sempre més seràs tu, una rosa vermella que sóc jo, i una mica d’heura que acompanya
Avui torno a plorar…. però és molt d’hora i ningú no ho veu
“No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera,
que em costa imaginar-te absent per sempre”
Miquel Martí i Pol
.
a casa meva sembla que tot passa a l’agost, goita:
d’efemèrides personal (una altra): avui fa tres anys, dia per dia, que sóc una dona biònica -que és una manera més cool de dir que porto una placa de titani al turmell-
i no, no xiula als aeroports ni molesta dins les botes de muntanya; i com que ja sóc una senyora gran, la puc portar fins al final dels dies….
això doncs: a casa meva sembla que tot passa a l’agost…
… i jo em pregunto, a l’agost, casa meva, no podriem fer vacances i prou?
.