Va sortir al mercat amb etiqueta de best-seller, emparat en una campanya editorial de màrqueting espaterrant i acompanyat d’un tiratge elevadíssim que tenia traces de prepotència de vendes. No en va el seu predecessor, “L’ombra del vent” havia tingut una molt bona acceptació, entrant a la majoria de les cases des del boca-orella que va elevar-ne les exaltacions.

També vaig llegir “L’ombra del vent”, és clar; com sempre, una mica abans del “seu moment”. D’aquest, me’n va captivar la imatge poètica del seu títol, i les seves pàgines van arrossegar-me amb dolcesa per una Barcelona antiga, fins al cementiri dels llibres oblidats. No devia ser la única… poc temps després, l’Avinguda Tibidabo s’omplia de badocs que cercaven el número 39, ocupat ara per una consultoria o una asseguradora (hi treballo a prop, i de la caseta en qüestió, us confesso que…. “me la imaxinava més gran!!” ;o))

“El Joc de l’Àngel” em va arribar com a present i, tot i que venia sense dedicatòria, el gest era prou especial com per què n’obrís la primera pàgina i m’hi abandonés amb la desídia dels que es deixen arrossegar. Les seves pàgines corren en una història trepidant (com en el seu moment va ser-ho “El Codi Da Vinci”), però també delirant i inversemblant, espurnejada de traces de novel•la negra amb gàngsters d’estar per casa.

A la Barcelona dels anys 20, un jove escriptor obsessionat pels llibres i per un amor impossible, accepta la oferta intrigant d’un editor misteriós per escriure una obra magistral: la creació d’una religió que anul•li els seus futurs lectors entre la magnificència d’una faula captivadora. A mida que va prenent cos, la faula enverina l’escriptor i els personatges que l’envolten embolicant-los en una aventura tenyida de lluita per la pròpia supervivència.

Amb un estil viu i precís, l’autor, en Carlos Ruiz Zafón, ens passeja per una teranyina d’intrigues que es teixeix i s’embolica fins a anar-se engrunant en un final lligat i sorprenent (mmmm….. pels que us hi endinseu un dia, i/o pel que ja l’hagueu llegit, tinc un petit serrell per tancar: en un moment cap al final, l’inspector Grandes li comenta al protagonista que sempre l’ha vist amb el pin de l’àngel a la solapa; com encaixa aquesta única frase a la història?)

Però, en definitiva….
no és un llibre que mai hagués volgut llegir, jo, amb el primer en tenia prou (com quan vaig llegir “La Pell freda”, de l’Albert Sánchez Piñol, que em va sorprendre perquè era un relat de terror amb llenguatge d’història d’amor…. que l’autor repetia de fons a “Pandora al Congo”… i això que el Sánchez Piñol fa unes contraportades al programa del Basses a Catalunya Ràdio que son molt enginyoses i m’agraden molt….).

I amb tot, he de dir que l’he llegit tot, que m’entretenia i, un cop dins, tenia ganes de reprendre’l, de trobar el moment per aturar-m’hi i tornar-hi…

No és el tipus d’història que m’agrada trobar en un llibre…. en la única cosa que coincidim l’autor i jo, em sembla, és en aquesta creença indestructible de que els llibres tenen ànima…… però no la de l’autor ni la dels que el llegeixen, sinó una ànima pròpia

Una ànima pròpia que hi batega…….