No sé ben bé si el terme existeix,
o potser me l’invento, tan se val: slow life…
Ahir em mirava l’agenda amb la perruquera de la Kira. Intentàvem trobar un forat que ens anés bé a les tres per poder coincidir una tarda (bé, la Kira no té agenda, però sí uns cabells llarguíssims de gossa d’atura que, de tant en tant, cal retallar una miqueta). I en vam trobar un, sí… però a dues setmanes vista!!
Llavors, a casa, una mica esgarrifada, la fullejava distreta….. dies atapeïts, amb notetes de colors bigarrats quasi sol·lapades, totes les formes i els tamanys: un cristu d’agenda, vaja!! Potser l’agenda més constrenyida de tots els temps (els meus temps, vull dir, és clar)
Però…. el meu calendari té un petit secret: conté, aquí i allà, unes taques de color platejat (el de la lluna) que congelen espais innegociables i que no comparteixo: els meus
I malgrat que encadeno cites, visites, reunions, tasques, trobades, feines…. d’una forma que podria semblar vertiginosa, els silencis platejats hi confereixen un ritme seré, de pau….
Per primera vegada durant molt temps (els meus dos darrers anys han estat absolutament trencadors, duríssims), tinc la sensació de viure en slow life, de tenir temps per a mi, per a tot….
Els plata no son temps llargs, només petites estones en les que em permeto desconnectar: escapar-se de la feina a mig matí, sola, per anar a fer un esmorzar de forquilla; passejar amb la Kira el camps a passos petits, aturant-se ara i adès per a estudiar el creixement de les floretes; llegir sota la catalpa del jardí; ser-hi quan qualque adolescent té un instant comunicatiu; sortir a peu a rondar ciutat; pujar a l’autobús; teresinejar; twittejar, mandrejar; córrer; somniar…. sentir que tot és petit, i que tot està bé…..
En dic slow life,
també podria dir-ne els espais lluna
