als quaranta-vuit, potent en la maduresa, és va prometre que als cinquanta es regalaria un petit tatuatge, alguna cosa molt personal, amb glamour
ara, als cinquanta-dos quan finalment sap quin tattoo es vol fer, troba que això de tintar-se sota la pell ha perdut el toc que tenia…
…o no
.
Archives for posts with tag: dona lluna
Tattoo
4
Lluna nova…..
una lluna fosca, que travessa de puntetes un cel negre, transparent, bigarrat de milions d’espurnes petites i lluentes que juguen a la geometria
una lluna flonja, soft….
que tempera l’exigència del meu tempo (sempre accelerat), i em permet distanciar la càmera amb que exploro el meu paisatge
passejo el camí del cada dia amb una tranquil·litat que no m’havia conegut mai, o que ja no recordo, sense el neguit de canvi que m’ha empaitat els darrers temps, sense aquella sensació d’altres vegades, que aquesta és una calma que precedirà la tempesta, un estar a la gatzoneta en tensió, preparat pel salt que, inexorable, s’acosta…. cap al buit
deu ser això, la maduresa?
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses; saber on vas sense voler controlar-ho tot a cada moment, refiar-se ulls clucs de tu mateix….
tot i sabent que el canvi és a tocar, que el paisatge de fora corre com el d’un tren desbocat, a voltes empastifant els colors, que el canvi ve, que vindrà, que hi és….
tanca els ulls, confia…….
… vaig tenir la meva primera moto, la Lola, que em va donar més de 3mil kilòmetres de llibertat;
vaig perdre més de quinze quilos ratificant la meva vida sense tabac;
vaig assolir el meu primer 3mil, el Mulleres, i la meva primera travessa per la Porta del Cel;
vaig abastar, entre d’altres, els cims més emblemàtics de Catalunya: la Pica, el Pedraforca, el Puigmal i el Canigó, i em vaig fer excursionista compulsiva compartint ascensos i marxes amb molt bones companyies;
vaig remar a l’Ebre en caiac, escampant esquitxos juganers amb d’altres navegants tant inexperts com jo mateixa;
vaig estrenyer llaços amb persones estupendes, teixint i consolidant amistats de sucre i de realitat;
vaig enfortir relacions antigues amb petits somriures de complicitat;
vaig estar mare i vaig estar filla, totes dues bones però no abnegades;
vaig mantenir i engrandir independència sense perdre espais;
vaig estimar amb bogeria i també amb generositat, vaig riure a cor que vols només pel plaer de riure, vaig plorar amb llàgrimes que alliberaven, vaig tenir por, vaig ser forta, vaig amagar-me i vaig ensenyar-me, vaig donar la ma, vaig mirar endavant i també a l’abisme, vaig alliberar els dimonis per a deixar-los marxar, em vaig desesperar i vaig trobar esperança, vaig cosir els estrips a la passió….
vaig viure intensament… i he estat genuïnament lluna
en fa només, unes poques llunes…
t’enyor, ens enyor….
Marea baixa
demà me’n vaig,
quan torni, hauràs de deixar que me’n vagi
Una lluna, una estrella, dona
en penjant
tres mots, tres essències, una ànima
Em truca al migdia, després d’haver-nos intercanviat mil trucades perdudes la nit anterior:
- On ets? Pots parlar?
- Sí, sí, sóc al carrer
- Treballes avui?
- Intensiva…
- Ets a la feina?
- Noooop
- Pots venir aquesta tarda?
- Ostres, no… sóc a Girona
- Aaaah, el nen!! -ho diu sorneguera, amb tendresa compartida-
- Yessss, l’altre que em truca i em diu «pots venir, ara?» i, és clar, vinc ;o)
Somriures, ella ja sap que ella és «l’altra», qui em truca a deshora o amb immediatesa per dir-me «pots venir, ara?«, qui m’envia documents a les tantes de la nit per a què els hi revisi per l’endemà a primera hora…. tot i que ja no treballem juntes!!
- I demà a la tarda?
- Sí, perfecte!!
- Et recullo a les 15h a la porta doncs
- Ok….. mmmm…. tema?
- No, res, necessito que m’ajudis amb un tema informàtic: la nena se’n va demà passat, l’any als EUA, i no tenim ni idea d’això de l’Skype
- Demà passat, ja???? Bé, l’Skype és fàcil. Demà doncs!!
- Eeeeh, i et convido a dinar a casa, eh?
- Genial!!
Al voltant de les 15h li faig un sms: «Quan surtis de la feina fesme una perdi i baixo«.
Truca:
- Eeeeeh, que t’he dit una perdi!!
- Sóc aquí baix ja
- Ooooops, ara baixo!!
Pujo al cotxe. Avui ella no ha treballat. Avui va informal, ella, sempre tant pinta i mirall.
Arrenca. Condueix igual que es belluga, que camina, que parla, que treballa: a tota velocitat. Enfilem Antoni Ma.Claret amb el seu cotxe llarg que sembla que ocupem tot el carrer, canvia constantment de carril mentre xerra fent anar una ma davant del seu nas… Però arribem.
Dinem amb les seves tres filles; un encant, un canvi per a mi, jo, que només tinc homes a casa!! Xerrem, riem, escampem complicitat sobre les estovalles.
Llavors, ella desapareix al fons del pis a preparar maletes i jo remeno tecnologia amb les seves filles. El que dèia: un plas…. tot i que és un Linux!! En dos moment, elles ja estàn xatejant amb l’avi i els cosins, ja hi tenen perfil i foto i s’han organitzat àudio i vídeo. Remenem una mica de xarxa social….
A mitja tarda torna, amb la safata de cafè, i sortim a la terrassa a fumar. Un moment de relax, una conversa distesa, seriosa i riallera, el brogit de la ciutat a l’altra banda de la barana.
- Va, que surto a comprar i et porto on vulguis. On tens la parada del bus? O on et pot recollir el Cesc?
- No, no cal, el Cesc em ve a buscar, acaba de trucar; tu ja estàs prou liada avui
- ….
- Serà dur, eh? …. Va, que se’n sortirà molt bé, veuràs. A nosaltres Girona ens ha anat de fàbula… tot i que jo vaig patir molt al principi….
- Sí, jo ja he plorat aquest matí….
- …
Allargo la ma i li toco el braç. Somriu.
- A l’estiu veniu un parell de dies tu i el Cesc, eh?
- Mira: aquest any sí, va
De tornada cap a casa he sentit que l’amistat deu ser tot això, la confiança, la complicitat, els moments i els silencis, les coses petites….
Ha set veure’l i pensar en tu….
… i en mi ;*)
(foto de Blanca Martínez)En la nostra pròxima existència,
ens cuidarem molt de no ser humans.
Serem dos ànecs salvatges
volant ben alt en el cel.
Les neus enlluernadores,
els mars i els rius,
les muntanyes i els núvols,
les pols roges del món;
els mirarem de lluny
com si mai haguéssim caigut.
Nguyen Gia Kieng _ Poeta vietnamita
ens cuidarem molt de no ser humans.
Serem dos ànecs salvatges
volant ben alt en el cel.
Les neus enlluernadores,
els mars i els rius,
les muntanyes i els núvols,
les pols roges del món;
els mirarem de lluny
com si mai haguéssim caigut.
Nguyen Gia Kieng _ Poeta vietnamita
La Carme m’ha fet un regal de benvinguda a casa seva,
bé, de fet, dos regals!!: un dibuix i un poema preciosos que recreen un post meu, Pedaços
i m’ha agradat tant i tant, em sento tant feliç
que vull compartir-lo aquí amb tothom……….
Juguen els núvols dels records
i s’esfilagarsen les enyorances.
S’enfilen els verds tendres del present.
Entre branques i núvols, escletxes de claror.
Jo no sé dibuixar………..
però sí que puc escriure una nota d’agraïment des del meu pols:
En pocs dies,
he estat dues vegades al QUQU de Passeig de Gràcia,
però no he demanat mousse de formatge amb melmelada de nabius,
perquè no anava amb tu…..
