Hi ha moments en què el mapa no apareix,
tot i saber que hi és

Massa soroll, massa intensitat, massa vertigen

Des de la capacitat, l’experiència i el criteri,
m’hi apareix una rigidesa estranya,
com si el pensament necessités silenci,
espai en blanc, perspectiva

Assumeixo responsabilitats, segueixo el ritme, somric
D’amagat, a estones, ploro.

Potser no es tracta d’aprendre res de nou.
Potser no es tracta només d’integrar-se

Potser només cal parar,
un instant breu,
fer espai
i tornar a dibuixar el mapa

Amb calma

No va ser una decisió, va ser el temps,
entrant a poc a poc, sense fer soroll

Hi ha fils que han resistit anys,
blans, sense trencar-se.

Ara però, ja no esperen,
i jo, finalment, tampoc no els retinc

No he sabut tornar,
no per absència d’afecte,
sinó perquè alguns nusos, quan es desfan, no recorden el gest.

I amb tot, deixar anar no és trencar,
és reconèixer l’espai que ha crescut entremig
i no forçar-lo a desaparèixer.

Per aquest 2024,
tots tenim una assignatura pendent:

Explorem, més enllà del jo, com fem sentir als altres