Durant anys,
treballes amb persones
amb qui sembla que comparteixes alguna cosa més que professionalitat.

Converses de passadís,
cafès a mig matí,
decisions,
complicitats petites.

Alguna cosa més que feina,
una mena de comunitat discreta.
Vida quotidiana.

Fins que un dia canvies de lloc.
Deixes de ser al mateix organigrama.

I gairebé sense soroll,
sense transició,
aquelles relacions desapareixen.

No hi ha conflicte,
només silenci.

Tu encara escrius, proposes un cafè,
intentes mantenir el fil.

Però sovint ja no hi ha lloc.
Persones amb qui havies compartit anys
es dissolen de la teva vida.

I aleshores ho entens:
que hi ha vincles que semblen personals
però en realitat,
només són institucionals.

Hi ha persones que viuen sostenint el pes dels altres.

Compensen.
Ajusten.
Intueixen el conflicte abans que aparegui
i el desactiven amb una frase justa,
amb una renúncia mínima,
amb un silenci oportú.

No és feblesa.
Ho fan perquè saben llegir l’ambient,
perquè creuen que la pau és un bé fràgil.

Amb els anys,
aquesta habilitat es converteix en identitat, en caràcter:
ser equitativa, ser prudent, ser qui no desestabilitza.

Fins que un dia, amb el pes de tota una vida,
mirant distretament endins,
s’insinua una pregunta que no té a veure amb l’harmonia, sinó amb el desig.

Una pregunta que mai no s’havia formulat del tot:
què vull jo, si deixo de calcular l’impacte sobre els altres?

No què és sensat.
No què evitarà tensions.
Sinó què pesa a dins?

Potser madurar, al final, no és evitar que la balança s’inclini.

És atrevir-se a deixar que s’inclini cap a una mateixa.

Vaig triar,
amb cap, amb temps

Dos camins.
Un pas endavant.

Però llavors, el dubte:
soc al lloc correcte?

El camí no torna,
i mirar enrere fa mal

Ara, el que queda no és escollir de nou,
queda sostenir la tria.

Agafar les regnes,
reordenar el pas,
aprendre a caminar dins d’un paisatge que encara no reconec,
per no perdre’m del tot

Perquè a vegades,
tirar endavant no és confiança,
és, només, supervivència.

Crua.