De vegades,
el cos diu prou.
Prou. Punt.
I costa d’acceptar
Perquè venim d’una idea antiga,
que ens diu
que només compta arribar.
Ahir no vaig arribar
Però vaig caminar,
vaig sostenir,
i vaig ser-hi.
I potser el que fa mal
no és aturar-se,
sinó creure
que el camí no compta
si no s’acaba.
Com si el camí es pogués esborrar
pel fet d’haver-se aturat.
Com si el cos,
quan demana límit,
fos una traïció.
Però no.
Quedar-se a mig camí
també és una forma d’honestedat,
Una manera de ser-hi
I potser, amb el temps,
aquest gest més discret,
—aturar-se—
acabarà pesant més
que moltes arribades.
O això necessito creure.
(25è aniversari de la Caldes-Montserrat)