Se’n van anar, primer l’un i després l’altra, en menys de mig any i sense indicis previs que ho fessin preveure. Van ser dos cops molt contundents.

Jo m’entenia millor amb el pare. Quan ell es moria, li vaig prometre que em cuidaria de la mare, que se’n podia anar tranquil. I ho va fer. I jo també. Vaig tancar els dimonis a dins i els vaig canviar per una abraçada a la mare. Li feia por quedar-se sola i me la vaig endur directament a casa, sense ni considerar cap altra opció, el Cesc còmplice sense reserves. Ens vam adaptar tots tres molt ràpidament, ells anaven a comprar junts, i jo compartia amb la mare les cremes, els riures i tot el temps i l’activitat que podia. Vam adaptar la casa, una barana a l’escala, la distribució del menjador que situava el sofà on li anava bé per mirar l’Arguiñano, els canals de la tele a números fàcils del comandament, un tamboret més a la taula de la cuina, allò que li agradava menjar a la nevera…. ella era autònoma, entrava i sortia quan volia, portava les seves amigues.

Però amb prou feines ens va durar quatre mesos, un dia va caure a la nit i en només una setmana es moria. No em fa por morir-me, em deia ja a l’hospital, tot i que tampoc no vull marxar, estic molt bé amb vosaltres. 

Quan ella es va morir, el meu jo interior va fer col·lapse. No plorava però no podia dormir, ni em concentrava ni aconseguia interès ni atenció en res. Sentia un forat molt fondo dins meu, com si el meu cos només fos una carcassa sociable i fràgil d’aquest fons infinit, fosc i trist. Vaig passar quasi tres mesos en aquesta mena de letargia emocional, seca, buida, insensible. 

I llavors va arribar la pandèmia. O va passar prou temps, no ho sé.

Potser ara pugui reprendre el bloc.