Per aquest 2024,
tots tenim una assignatura pendent:
Explorem, més enllà del jo, com fem sentir als altres
2024
0
deixar-se el mòbil a casa #vertígen
decidir, malgrat tot, no tornar enrera i endinsar-se sense complexos en la voràgine del món #viureperillosament
darrer dia de vacances…
un bon dia per recuperar lucideses que orientin la feina…
un bon dia també per recordar la màxima aquella d’un refrany àrab que diu:
«La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert» 🐪🐪
P A C I È N C I A / i / H U M O R
I ho anotava de nou el desembre de 2009, LLuna tricolor, perquè aquella lluna blava coincidia a més, amb un eclipsi parcial de lluna que la feia tricolor: blanca per plena, blava pel calendari, i vermella per l’eclipsi.
Doncs bé, han passat catorze anys des d’aquella darrera lluna blava del 2009 i no n’hi ha hagut cap més (Once in a blue moon, que diuen), desert blau.
Fins ahir, 30 d’agost de 2023, que va tornar.
I ahir al cel, una super lluna blava altiva va remoure de nou alguna cosa a l’univers, i els humors d’aquest lluna de paper, rovellats a còpia de silencis i oblits, van grinyolar fent un primer moviment esforçat que, qui sap, potser….
Avui, recupero el lluna de paper i el que em significa, i hi faig un dibuix matusser, con abans, com sempre, i li regalo el meu batec desentrenat més íntim.
Avui la lluna és blava, és plena, i és meva.
aquí, aquesta imatge és només una preciosa (preciosíssima) vista de postal d’unes muntanyes peculiars i molt conegudes*…
però viure aquest capvespre allà, respirant el fred d’horabaixa, corpresos per la grandiositat de l’espai, meravellats pel foc roig del darrer sol llepant els cims de les muntanyes, el batec del silenci desbocat,… és una de les experiències més immenses que mai haurem viscut…
i res, això…
(*) Aquests son el Monte Paterno i les Tre Cime de Lavaredo, al capdamunt de la Vall de Landro a les Dolomites italianes
això era un sobrant de donuts (sanots) 🍩
(el que demostra, d’altra banda, que pots lluir sense ser el protagonista)
les tasses es trenquen
(com la majoria de les coses, els cors inclosos)
i en aquest fet tan banal, s’hi esmicola el confort d’una quotidianitat,
potser també, s’hi amaga un canvi d’etapa…
i perquè en quedi constància, a dos de novembre de dos mil vint-i-dos
Cuino taronges confitades perquè em recorden la mare.
La mare dels darrers temps, amb ullets de nena entremaliada, devorant-les lent i plaent, cruspint-se-les totes sense aturador. La meva mare de sempre, de fet.
Les taronges confitades van ser desde sempre la fruita de celebració de la mare, coques, tortells, torrons,… on ella sempre triava la taronja. La mare, que menjava amb fruïció les taronges confitades que entraven a casa tot i que mai no les cuinava.
Ara jo ho faig de tant en tant, de confitar taronges; i com la mare, me les menjo totes amb el mateix plaer i desmesura. No sé determinar si és la naturalesa que m’hi empeny o ho faig com si fos un ritual d’enyor en record a la mare.
Mai no hi endevino el punt just però, del confitat, a vegades queden boniques però dures, d’altres es perd la polpa entre bullides i queden només rodanxes de pell dolça, algunes més es trenquen amb el pes de la xocolata, la majoria són poc dolces i massa enganxoses.
També és veritat que mai segeixo la recepta al peu de la lletra, em guio per una mena de setè sentit que no deu ser tant per fer bé les taronges sinó només per recordar la mare.
Perquè t’enyoro, moltíssim, mare, i a estones se’m fa insofrible aquest mai més, dolorosa aquesta absència per sempre.
Avui també doncs, al gener hi va fer dos anys, faig taronges confitades.
la major part de les coses es trenquen, (persones i) cors inclosos
llavors, en recomposar el trencaclosques, totes les peces encaixen… només que hi sobren persones
miro la boira baixa matinera que s’arrapa als vessans de les muntanyes…. ‘jirones’ és una paraula la musicalitat de la qual m’agrada…
la cerco en català… ‘esquinçalls’ és clar, preciosa!!