Hi ha camins que no prometen res,
només ombra, terra i una llum llunyana.
I potser és això, exactament, el que hi busquem.
Archives for posts with tag: dona lluna
Camins
0
Durant anys,
treballes amb persones
amb qui sembla que comparteixes alguna cosa més que professionalitat.
Converses de passadís,
cafès a mig matí,
decisions,
complicitats petites.
Alguna cosa més que feina,
una mena de comunitat discreta.
Vida quotidiana.
Fins que un dia canvies de lloc.
Deixes de ser al mateix organigrama.
I gairebé sense soroll,
sense transició,
aquelles relacions desapareixen.
No hi ha conflicte,
només silenci.
Tu encara escrius, proposes un cafè,
intentes mantenir el fil.
Però sovint ja no hi ha lloc.
Persones amb qui havies compartit anys
es dissolen de la teva vida.
I aleshores ho entens:
que hi ha vincles que semblen personals
però en realitat,
només són institucionals.
Havia de ser un dia de mar.
Un dia sencer,
sense presses,
amb aquella sensació estranya que a vegades té el temps
quan sembla que encara pot eixamplar-se…
Només horitzó,
sorra,
i un llenç blau
Però hi han sorgit altres prioritats,
petites,
que desplacen,
i ocupen el lloc del que semblava reservat.
El mar ha quedat més enllà.
No és res greu.
les vides, a vegades, són així.
Només que…
hi ha una manera molt concreta
com les relacions comencen a acabar-se.
No és amb una ruptura,
ni amb una discussió.
És quan el que havia de ser avui
pot esperar.
Hi ha persones que viuen sostenint el pes dels altres.
Compensen.
Ajusten.
Intueixen el conflicte abans que aparegui
i el desactiven amb una frase justa,
amb una renúncia mínima,
amb un silenci oportú.
No és feblesa.
Ho fan perquè saben llegir l’ambient,
perquè creuen que la pau és un bé fràgil.
Amb els anys,
aquesta habilitat es converteix en identitat, en caràcter:
ser equitativa, ser prudent, ser qui no desestabilitza.
Fins que un dia, amb el pes de tota una vida,
mirant distretament endins,
s’insinua una pregunta que no té a veure amb l’harmonia, sinó amb el desig.
Una pregunta que mai no s’havia formulat del tot:
què vull jo, si deixo de calcular l’impacte sobre els altres?
No què és sensat.
No què evitarà tensions.
Sinó què pesa a dins?
Potser madurar, al final, no és evitar que la balança s’inclini.
És atrevir-se a deixar que s’inclini cap a una mateixa.
Hi ha una idea que torna, de tant en tant,
com una frase que no vols perdre.
Que la vida (d’una dona) és massa ampla
per cabre sencera dins d’un sol vincle.
No per desamor.
No per cansament.
Sinó perquè hi ha més coses.
Projectes que creixen en silenci,
amistats que sostenen sense fer soroll,
una feina que també és mirada,
un compromís discret,
un desig que no sempre té nom ni demana permís.
Hi ha pensament.
Hi ha ambició.
Hi ha creació.
Hi ha espai propi.
La trampa és confondre intensitat amb totalitat.
Una vida és més plural,
més contradictòria,
també més expansiva.
Potser doncs, estimar també és això:
no ocupar-ho tot,
i deixar que la vida respiri.
Créixer, diuen, és triar,
madurar, descartar contraris
La força o el tremolor,
la lucidesa o la febre,
la calma o l’ambició.
I jo, que ja he crescut, ara ho vull tot:
la nit i el dia.
I la lluna.
No és confusió,
abraçar contraris és fondària.
És tensió.
i la tensió també sosté.
Ho vull tot.
Si he de ser sencera, hauré de ser contradictòria.
I aprendre a sostenir-ho amb lucidesa.
El meu cos no és lleuger.
Ni jove,
ni dòcil.
Hi ha matins en què les articulacions parlen abans que jo,
els músculs es desperten amb la traça del darrer desnivell,
i el pes s’instal·la a les espatlles abans de començar.
El meu cos és gras.
I és el meu.
No respon com abans,
però respon.
He après a escoltar-lo,
a entrenar-lo,
a sostenir-lo.
No pujo per demostrar res,
pujo perquè la muntanya m’ordena per dins.
Allà hi ha calma,
hi ha l’aire que entra net i surt lent,
hi ha llibertat sense explicacions,
hi ha una pausa que no depèn del calendari.
Hi ha el silenci compartit,
la conversa que es desplega al ritme de la passa,
la companyia que no exigeix més que caminar plegats.
Hi ha superació, sí,
però no és èpica.
És persistent.
Continuaré fent muntanya.
Amb aquest cos.
Amb aquesta edat.
Amb aquest dolor que a vegades m’acompanya.
No malgrat tot.
També gràcies a tot.
Perquè cada cim petit,
cada sender que s’obre,
em recorda que encara hi ha camí.
I jo encara el vull caminar.
Hi ha coses que tornen quan una casa es buida,
des de molt enrere, vint anys que fan una vida.
Un grapat de fulls amb lletra adolescent,
allà, entre llibres d’una biblioteca que va començar petita, amagats rere els lloms de colors, discrets, sense sobresortir.
Li vaig demanar permís,
jo sabia que escrivia però mai no me les havia deixat llegir, les seves novel·les.
Aquesta narra una història èpica, amb batalles, regnes i un adolescent destinat a salvar-ho tot. Un heroi que, llegint-lo, em recordava molt aquell personatge que jo li havia inventat quan era petit: en Riquet, el petit cavaller de la taula rodona.
I mentre llegia, enmig de l’èpica, va aparèixer ella, una sola dona en tota la història: la mare del protagonista.
Guerrera.
Independent.
Valenta.
Comandant l’exèrcit de la Lluna.
Vaig sentir orgull. I una mena de confirmació que no sé ben bé explicar… una mare potent al costat de l’heroi, trobant-lo, acompanyant-lo.
Vint-i-cinc pàgines, el manuscrit s’acaba a l’inici de la que promet ser la segona gesta, un cop salvat el regne: la mare cau presa i el fill va a salvar-la.
I aquí s’atura, com una passa que resta en l’aire, que no acaba de ser petjada.
I jo…
No he sentit la necessitat d’imaginar el final.
No m’ha quedat inquietud, només una serenor toba, silent, amable.
Perquè el que tinc avui amb ell no necessita èpica.
No cal salvar-nos.
No cal escriure’ns.
Hi ha històries que van servir per créixer.
I després hi ha la vida, que continua sense espases, però amb complicitat.
I potser, això, és el final que el paper no va arribar a descriure.
Vaig triar,
amb cap, amb temps
Dos camins.
Un pas endavant.
Però llavors, el dubte:
soc al lloc correcte?
El camí no torna,
i mirar enrere fa mal
Ara, el que queda no és escollir de nou,
queda sostenir la tria.
Agafar les regnes,
reordenar el pas,
aprendre a caminar dins d’un paisatge que encara no reconec,
per no perdre’m del tot
Perquè a vegades,
tirar endavant no és confiança,
és, només, supervivència.
Crua.
deixar-se el mòbil a casa #vertígen
decidir, malgrat tot, no tornar enrera i endinsar-se sense complexos en la voràgine del món #viureperillosament
