darrer dia de vacances…
un bon dia per recuperar lucideses que orientin la feina…
un bon dia també per recordar la màxima aquella d’un refrany àrab que diu:
«La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert» 🐪🐪
P A C I È N C I A / i / H U M O R
I ho anotava de nou el desembre de 2009, LLuna tricolor, perquè aquella lluna blava coincidia a més, amb un eclipsi parcial de lluna que la feia tricolor: blanca per plena, blava pel calendari, i vermella per l’eclipsi.
Doncs bé, han passat catorze anys des d’aquella darrera lluna blava del 2009 i no n’hi ha hagut cap més (Once in a blue moon, que diuen), desert blau.
Fins ahir, 30 d’agost de 2023, que va tornar.
I ahir al cel, una super lluna blava altiva va remoure de nou alguna cosa a l’univers, i els humors d’aquest lluna de paper, rovellats a còpia de silencis i oblits, van grinyolar fent un primer moviment esforçat que, qui sap, potser….
Avui, recupero el lluna de paper i el que em significa, i hi faig un dibuix matusser, con abans, com sempre, i li regalo el meu batec desentrenat més íntim.
Avui la lluna és blava, és plena, i és meva.
aquí, aquesta imatge és només una preciosa (preciosíssima) vista de postal d’unes muntanyes peculiars i molt conegudes*…
però viure aquest capvespre allà, respirant el fred d’horabaixa, corpresos per la grandiositat de l’espai, meravellats pel foc roig del darrer sol llepant els cims de les muntanyes, el batec del silenci desbocat,… és una de les experiències més immenses que mai haurem viscut…
i res, això…
(*) Aquests son el Monte Paterno i les Tre Cime de Lavaredo, al capdamunt de la Vall de Landro a les Dolomites italianes
Cuino taronges confitades perquè em recorden la mare.
La mare dels darrers temps, amb ullets de nena entremaliada, devorant-les lent i plaent, cruspint-se-les totes sense aturador. La meva mare de sempre, de fet.
Les taronges confitades van ser desde sempre la fruita de celebració de la mare, coques, tortells, torrons,… on ella sempre triava la taronja. La mare, que menjava amb fruïció les taronges confitades que entraven a casa tot i que mai no les cuinava.
Ara jo ho faig de tant en tant, de confitar taronges; i com la mare, me les menjo totes amb el mateix plaer i desmesura. No sé determinar si és la naturalesa que m’hi empeny o ho faig com si fos un ritual d’enyor en record a la mare.
Mai no hi endevino el punt just però, del confitat, a vegades queden boniques però dures, d’altres es perd la polpa entre bullides i queden només rodanxes de pell dolça, algunes més es trenquen amb el pes de la xocolata, la majoria són poc dolces i massa enganxoses.
També és veritat que mai segeixo la recepta al peu de la lletra, em guio per una mena de setè sentit que no deu ser tant per fer bé les taronges sinó només per recordar la mare.
Perquè t’enyoro, moltíssim, mare, i a estones se’m fa insofrible aquest mai més, dolorosa aquesta absència per sempre.
Avui també doncs, al gener hi va fer dos anys, faig taronges confitades.
la major part de les coses es trenquen, (persones i) cors inclosos
llavors, en recomposar el trencaclosques, totes les peces encaixen… només que hi sobren persones
Gràcies per la teva abraçada d’avui, em diu ella, no en sabem gaire d’abraçar, però ho hauríem de fer més sovint, faig jo…
.
la veritat és que sento que aquesta abraçada ha fet més per a mi que per a ella, que em treu del punt mort de la vida on m’havia encallat i em planta de nou a les mans la bellesa de ser lluna
.
.
La flor de neu (Leontopodium alpinum), també coneguda per la paraula alemanya ‘edelweiss’ (o edelweiß, que significa «blanc pur»), és una flor que creix en petits grups a les prades alpines i roquerars d’altura de les serralades europees. El seu nom científic, Leontopodium alpinum, prové del llatí i significa ‘peu de lleó dels Alps’.
D’entre 2,5 i 10 cm d’alçada, amb bràctees gruixudes, carnoses i cobertes d’un pèl fi, la flor de neu és de color blanc amb tonalitats verdoses o groguenques
La seva aparent fragilitat però, és només un miratge, el que s’amaga rere una flor extremament resistent, capaç de sobreviure a més de 3.000 metres d’alçada i suportar les temperatures extremes de les muntanyes alpines.
Es fa en prats, pedregars i roquissars d’alta muntanya. Per això, sovint, és adoptada com a símbol del muntanyisme, de l’alpinisme i de la conservació de la natura…
En l’actualitat és una planta protegida per evitar-ne la desaparició.
.
enfrontem la muntanya igual que enfrontem la vida…
(i això val tan per com encares la pujada o gestiones el cansament, com pels companys de viatge amb qui vols fer-te gran)
#reflexionspetites #lamuntanyamhadonat #fotomontcalm27agost2018 #desdelcimdelapica
.
pujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…
ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….
i els vam retrobar al cim, el Puigmal, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba
i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat
i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
.
(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)
