El meu cos no és lleuger.
Ni jove,
ni dòcil.
Hi ha matins en què les articulacions parlen abans que jo,
els músculs es desperten amb la traça del darrer desnivell,
i el pes s’instal·la a les espatlles abans de començar.
El meu cos és gras.
I és el meu.
No respon com abans,
però respon.
He après a escoltar-lo,
a entrenar-lo,
a sostenir-lo.
No pujo per demostrar res,
pujo perquè la muntanya m’ordena per dins.
Allà hi ha calma,
hi ha l’aire que entra net i surt lent,
hi ha llibertat sense explicacions,
hi ha una pausa que no depèn del calendari.
Hi ha el silenci compartit,
la conversa que es desplega al ritme de la passa,
la companyia que no exigeix més que caminar plegats.
Hi ha superació, sí,
però no és èpica.
És persistent.
Continuaré fent muntanya.
Amb aquest cos.
Amb aquesta edat.
Amb aquest dolor que a vegades m’acompanya.
No malgrat tot.
També gràcies a tot.
Perquè cada cim petit,
cada sender que s’obre,
em recorda que encara hi ha camí.
I jo encara el vull caminar.
