darrer dia de vacances…
un bon dia per recuperar lucideses que orientin la feina…
un bon dia també per recordar la màxima aquella d’un refrany àrab que diu:
«La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert» 🐪🐪
P A C I È N C I A / i / H U M O R
I ho anotava de nou el desembre de 2009, LLuna tricolor, perquè aquella lluna blava coincidia a més, amb un eclipsi parcial de lluna que la feia tricolor: blanca per plena, blava pel calendari, i vermella per l’eclipsi.
Doncs bé, han passat catorze anys des d’aquella darrera lluna blava del 2009 i no n’hi ha hagut cap més (Once in a blue moon, que diuen), desert blau.
Fins ahir, 30 d’agost de 2023, que va tornar.
I ahir al cel, una super lluna blava altiva va remoure de nou alguna cosa a l’univers, i els humors d’aquest lluna de paper, rovellats a còpia de silencis i oblits, van grinyolar fent un primer moviment esforçat que, qui sap, potser….
Avui, recupero el lluna de paper i el que em significa, i hi faig un dibuix matusser, con abans, com sempre, i li regalo el meu batec desentrenat més íntim.
Avui la lluna és blava, és plena, i és meva.
això era un sobrant de donuts (sanots) 🍩
(el que demostra, d’altra banda, que pots lluir sense ser el protagonista)
les tasses es trenquen
(com la majoria de les coses, els cors inclosos)
i en aquest fet tan banal, s’hi esmicola el confort d’una quotidianitat,
potser també, s’hi amaga un canvi d’etapa…
i perquè en quedi constància, a dos de novembre de dos mil vint-i-dos
Cuino taronges confitades perquè em recorden la mare.
La mare dels darrers temps, amb ullets de nena entremaliada, devorant-les lent i plaent, cruspint-se-les totes sense aturador. La meva mare de sempre, de fet.
Les taronges confitades van ser desde sempre la fruita de celebració de la mare, coques, tortells, torrons,… on ella sempre triava la taronja. La mare, que menjava amb fruïció les taronges confitades que entraven a casa tot i que mai no les cuinava.
Ara jo ho faig de tant en tant, de confitar taronges; i com la mare, me les menjo totes amb el mateix plaer i desmesura. No sé determinar si és la naturalesa que m’hi empeny o ho faig com si fos un ritual d’enyor en record a la mare.
Mai no hi endevino el punt just però, del confitat, a vegades queden boniques però dures, d’altres es perd la polpa entre bullides i queden només rodanxes de pell dolça, algunes més es trenquen amb el pes de la xocolata, la majoria són poc dolces i massa enganxoses.
També és veritat que mai segeixo la recepta al peu de la lletra, em guio per una mena de setè sentit que no deu ser tant per fer bé les taronges sinó només per recordar la mare.
Perquè t’enyoro, moltíssim, mare, i a estones se’m fa insofrible aquest mai més, dolorosa aquesta absència per sempre.
Avui també doncs, al gener hi va fer dos anys, faig taronges confitades.
la major part de les coses es trenquen, (persones i) cors inclosos
llavors, en recomposar el trencaclosques, totes les peces encaixen… només que hi sobren persones
miro la boira baixa matinera que s’arrapa als vessans de les muntanyes…. ‘jirones’ és una paraula la musicalitat de la qual m’agrada…
la cerco en català… ‘esquinçalls’ és clar, preciosa!!
em desperta la calor, miro l’hora per si ja és prudent que em llevi, però les quatre i poc és massa aviat
llavors dono voltes i intento no pensar que no dormo, que he dormit poc o que no puc dormir, i miro d’encarar el dia i la feina que venen
i acabo enfrontant el pensament que es presenta, que ve sol (sigui feina o no, el coVid cada vegada més proper, alguna peli que he vist, algun tema no resolt,…)
i finalment, quan l’agulla grossa ha depassat el dotze i la petita el cinc, em dono permís per llevar-me
i així cada dia, les nits a batzegades
Se’n van anar, primer l’un i després l’altra, en menys de mig any i sense indicis previs que ho fessin preveure. Van ser dos cops molt contundents.
Jo m’entenia millor amb el pare. Quan ell es moria, li vaig prometre que em cuidaria de la mare, que se’n podia anar tranquil. I ho va fer. I jo també. Vaig tancar els dimonis a dins i els vaig canviar per una abraçada a la mare. Li feia por quedar-se sola i me la vaig endur directament a casa, sense ni considerar cap altra opció, el Cesc còmplice sense reserves. Ens vam adaptar tots tres molt ràpidament, ells anaven a comprar junts, i jo compartia amb la mare les cremes, els riures i tot el temps i l’activitat que podia. Vam adaptar la casa, una barana a l’escala, la distribució del menjador que situava el sofà on li anava bé per mirar l’Arguiñano, els canals de la tele a números fàcils del comandament, un tamboret més a la taula de la cuina, allò que li agradava menjar a la nevera…. ella era autònoma, entrava i sortia quan volia, portava les seves amigues.
Però amb prou feines ens va durar quatre mesos, un dia va caure a la nit i en només una setmana es moria. No em fa por morir-me, em deia ja a l’hospital, tot i que tampoc no vull marxar, estic molt bé amb vosaltres.
Quan ella es va morir, el meu jo interior va fer col·lapse. No plorava però no podia dormir, ni em concentrava ni aconseguia interès ni atenció en res. Sentia un forat molt fondo dins meu, com si el meu cos només fos una carcassa sociable i fràgil d’aquest fons infinit, fosc i trist. Vaig passar quasi tres mesos en aquesta mena de letargia emocional, seca, buida, insensible.
I llavors va arribar la pandèmia. O va passar prou temps, no ho sé.
Potser ara pugui reprendre el bloc.
Gràcies per la teva abraçada d’avui, em diu ella, no en sabem gaire d’abraçar, però ho hauríem de fer més sovint, faig jo…
.
la veritat és que sento que aquesta abraçada ha fet més per a mi que per a ella, que em treu del punt mort de la vida on m’havia encallat i em planta de nou a les mans la bellesa de ser lluna
.
