Hi ha coses que tornen quan una casa es buida,
des de molt enrere, vint anys que fan una vida.

Un grapat de fulls amb lletra adolescent,
allà, entre llibres d’una biblioteca que va començar petita, amagats rere els lloms de colors, discrets, sense sobresortir.

Li vaig demanar permís,
jo sabia que escrivia però mai no me les havia deixat llegir, les seves novel·les.

Aquesta narra una història èpica, amb batalles, regnes i un adolescent destinat a salvar-ho tot. Un heroi que, llegint-lo, em recordava molt aquell personatge que jo li havia inventat quan era petit: en Riquet, el petit cavaller de la taula rodona.

I mentre llegia, enmig de l’èpica, va aparèixer ella, una sola dona en tota la història: la mare del protagonista.

Guerrera.
Independent.
Valenta.
Comandant l’exèrcit de la Lluna.

Vaig sentir orgull. I una mena de confirmació que no sé ben bé explicar… una mare potent al costat de l’heroi, trobant-lo, acompanyant-lo.

Vint-i-cinc pàgines, el manuscrit s’acaba a l’inici de la que promet ser la segona gesta, un cop salvat el regne: la mare cau presa i el fill va a salvar-la. 

I aquí s’atura, com una passa que resta en l’aire, que no acaba de ser petjada.

I jo…

No he sentit la necessitat d’imaginar el final.
No m’ha quedat inquietud, només una serenor toba, silent, amable.

Perquè el que tinc avui amb ell no necessita èpica.
No cal salvar-nos.
No cal escriure’ns.

Hi ha històries que van servir per créixer.
I després hi ha la vida, que continua sense espases, però amb complicitat.

I potser, això, és el final que el paper no va arribar a descriure.