Tots som fràgils,
material sensible,
cuirasses de caramel amb centre de merenga

El que em fa mal no és la seva jubilació.

Em fa feliç veure-la tancar una etapa envoltada d’afecte,
de reconeixement, de vida compartida.

El que em fa mal avui és quedar-me.

Entendre que jo,
demà,
torno a ser al mateix lloc.

Al peu del canó,
complint,
responent,
demostrant encara que sí…

I no és enveja,
ni tan sols és cansament.

És descobrir que hi ha una edat
en què el cos i el cap comencen a demanar més vida pròpia,
més calma,
més llibertat

Però la realitat encara em diu que he de continuar demostrant que valc,
que puc,
que aguanto.

I és adonar-me que arriba un moment en què ja no vull passar la vida demostrant res.

Només vull començar a viure-la una mica més meva.

El que en queda.

És aquell moment estrany,
quan deixes de mirar-te amb els ulls de sempre.

Passa de sobte.

Et rentes la cara, aixeques la vista cap al mirall,
i allà, molt a prop, sense preparació ni discurs,
apareix una certesa petita:

Ets guapa

No perfecta.
No normativa.
No impecable.

Guapa.

I sorprèn,
perquè ningú no t’havia explicat que això podia arribar així,
sense permís,
sense haver canviat gairebé res.

Només la mirada.

***

El cos ja és una altra història.

Més antiga.
Més aspra.

Hi pesa tot allò après:
les formes correctes, els angles amables, la mida exacta de les coses.

I costa.

Costa mirar-lo sense traduir-lo immediatament en defectes.

Tot i saber que és un bon cos.
Fort.
Fidel.
Viu.

Potser el camí no és estimar-lo de cop.

Potser, primer,
només cal deixar de posar-lo en entredit.

Habitar-lo.
Reconèixer-lo.
Defensar-lo.

Com qui aprèn, lentament,
a ocupar el propi espai sense demanar disculpes.

I mentre, en silenci, gairebé d’amagat,
va creixent una veritat nova.

Secretament,
ara et sents guapa.

Passa així,
tot s’encén alhora.

Una notificació.
Una resposta pendent.
Un petit incendi quotidià que sembla inajornable.

I els dies, de mica en mica,
es van omplint d’aquesta urgència postissa que no deixa espai per respirar.

Com si viure fos només anar arribant a coses.

Però allò important
gairebé mai no fa soroll.

La calma no interromp.
La tendresa no insisteix.
El cansament sovint espera en silenci assegut en algun racó del cos.

També la vida profunda és així.

No empeny.
No reclama.
Només hi és.

Discreta.
Bategant sota tota aquesta pressa.

I enmig d’aquesta urgència,
el que costa no és aprendre a prioritzar tasques.

El que costa és recordar què mereix ser salvat
abans que el soroll ho cobreixi tot.

Hi ha etapes a la vida que no tenen cap esquerda visible.

Tot és a lloc.
Tot funciona.
Tot, fins i tot, podria dir-se que va bé.

I, en canvi,
hi ha una tristesa quieta que s’instal·la sense fer soroll.

Sense motiu clar.
Sense història per explicar.

I això desconcerta.

Perquè no hi ha res a assenyalar,
res a arreglar,
res que justifiqui aquest pes suau que ho travessa tot.

I potser és aquí
on costa més sostenir-se.

Quan no hi ha causa, no hi ha relat.
I sense relat, sembla que tampoc hi hagi permís.

Però sí que n’hi ha.

Perquè no tot el que sentim respon a una raó immediata.

A vegades el cos va més lent,
o més endins,
que la vida que tenim al voltant.

I necessita un altre ritme, un altre espai.

Potser no és tristesa “per alguna cosa”.

Potser és només aquest moment,
un lloc de pas

I el que cal és,
senzillament,
deixar-lo fluir.

Hi ha coses que sabem fer sense haver-les après mai,
o potser, precisament, perquè ens les han ensenyat a consciència.

Sostenir. Aguantar. Ser fortes.
Arribar fins al final, encara que el camí s’estrenyi.

Però hi ha un altre gest, més petit, més nu,
que no ens van ensenyar.

Allargar la mà.

No per donar, no per sostenir ningú,
sinó per dir —sense dir-ho del tot—
que no podem soles.

I costa.

Perquè demanar té alguna cosa d’intempèrie,
com si en aquell gest s’obrís una veritat
que sempre hem mantingut a ratlla.

I aleshores fem veure que no cal,
que ja hi arribem,
com sempre ho hem fet.

I potser sí.

Però hi ha una manera d’estar al món
que no és només resistir.

Més suau. Més fonda.

On la força no es mesura pel que aguantes,
sinó pel que ets capaç de compartir.

Potser demanar no és deixar de ser forta,
potser és, simplement, deixar de fer-ho sola.

Hi ha etapes a la vida
en què, sense adonar-nos-en,
acabem ocupant llocs que no són del tot nostres.

Llocs de llum directa,
de presència,
de veu que guia i empeny.

I ho fem.
I funciona.

Però hi ha una altra manera d’estar,
més discreta,
més fonda,
més pròpia.

La de sostenir sense ocupar,
d’acompanyar sense dirigir,
de fer créixer els altres des de l’ombra.

Ser lluna.

No per absència,
sinó per essència,
per elecció.

I potser tornar aquí,
ara,
és això.

No és un pas enrere,
és tornar a allò que,
en el fons,
sempre he estat.

I això em dona pau.